Cartes d'amor?


Imatge: Portada de Wanted Lovers

Escolto, sense voler-ho, la conversa entre dues noies. Una explica a l’altra que vol regalar les cartes d’amor de Bonnie & Clyde, recollides en un llibre, el dia de Sant Jordi.

Recordo una jornada a la qual vaig assistir, sobre estils afectius tòxics. Una psiquiatra, experta en la matèria, va parlar d'aquesta parella de delinqüents com a exemple de vincle patològic, entre dues persones amb trastorn antisocial de la personalitat.

No és mala tria, el llibre. Amor més violència: romàntic i actual.

Els diaris en van plens, de fet.

Comentaris

Clidice ha dit…
establertes pel cinema i la literatura unes pautes amoroses absurdes i inversemblants, perdut el nord, ara ens fan buscar l'autenticitat en el plàstic dels parcs temàtics, fins i tot literaris.

Difícil, molt difícil gestionar tanta frustració futura. No us faltaran clients en un futur pròxim.
2 d’abril de 2010, a les 10:50
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Clidice, malauradament, les relacions afectives violentes són 'el tema estrella' dels consultoris psicològics. I em temo que serà així durant molts anys...
2 d’abril de 2010, a les 11:30
Lluís Bosch ha dit…
Sembla que hi ha una mena de maltractament fins i tot mutu i molt adictiu. Jo he vist de vegades parelles d'aquest estil i no ho entenc massa, però es veu que sí.
2 d’abril de 2010, a les 12:56
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Hi ha relacions que funcionen gairebé com addiccions sense substància. En ocasions, es fa molt difícil desenganxar-se'n i fins que no s'ha tocat fons no es replantegen les coses. El psicòleg pot ajudar a obrir els ulls però, evidentment, és la persona afectada qui té l'última paraula...
3 d’abril de 2010, a les 10:06
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Incubacions i vols xamànics a Manhattan

Imatge
La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les
Més informació

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de
Més informació

Qui escolta el senyor Singer?

Imatge
   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís
Més informació