Cartes d'amor?

-

Imatge: Portada de Wanted Lovers

Escolto, sense voler-ho, la conversa entre dues noies. Una explica a l’altra que vol regalar les cartes d’amor de Bonnie & Clyde, recollides en un llibre, el dia de Sant Jordi.

Recordo una jornada a la qual vaig assistir, sobre estils afectius tòxics. Una psiquiatra, experta en la matèria, va parlar d'aquesta parella de delinqüents com a exemple de vincle patològic, entre dues persones amb trastorn antisocial de la personalitat.

No és mala tria, el llibre. Amor més violència: romàntic i actual.

Els diaris en van plens, de fet.

Comentaris

Clidice ha dit…
establertes pel cinema i la literatura unes pautes amoroses absurdes i inversemblants, perdut el nord, ara ens fan buscar l'autenticitat en el plàstic dels parcs temàtics, fins i tot literaris.

Difícil, molt difícil gestionar tanta frustració futura. No us faltaran clients en un futur pròxim.
2 d’abril del 2010, a les 10:50
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Clidice, malauradament, les relacions afectives violentes són 'el tema estrella' dels consultoris psicològics. I em temo que serà així durant molts anys...
2 d’abril del 2010, a les 11:30
Lluís Bosch ha dit…
Sembla que hi ha una mena de maltractament fins i tot mutu i molt adictiu. Jo he vist de vegades parelles d'aquest estil i no ho entenc massa, però es veu que sí.
2 d’abril del 2010, a les 12:56
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Hi ha relacions que funcionen gairebé com addiccions sense substància. En ocasions, es fa molt difícil desenganxar-se'n i fins que no s'ha tocat fons no es replantegen les coses. El psicòleg pot ajudar a obrir els ulls però, evidentment, és la persona afectada qui té l'última paraula...
3 d’abril del 2010, a les 10:06
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cal llegir Hosseini per entendre l'Afganistan?

-
Imatge
 Una imatge de la pel·lícula " The kite runner " [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini  i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre. Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comun...
Més informació

Retrat d'en Quimet

-
Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de...
Més informació

"Trilogia de Copenhaguen", un nou capítol

-
Imatge
L'autora danesa  Tove Ditlevsen treballant en una de les seves obres. L'escriptura la va ajudar a sobreviure les circumstàncies més fosques imaginables. Imatge extreta d'Spectator Australia. En acabar la novel·la d'autoficció "Les cares" de Tove Ditlevsen, la "Trilogia de Copenhaguen" va passar immediatament a la meva llista de llibres pendents perquè en aquella història ja hi vaig endevinar una visió trencadora i coratjosa sobre els problemes psicològics. Aprofitant l'avinentesa d'una iniciativa temàtica a Instagram, m'he endinsat novament en l'univers de la reconeguda escriptora danesa, la intensa vida de la qual es manifesta en tota la seva obra, tant narrativa com poètica. La biografia es divideix en tres parts. La primera té lloc al barri obrer de Vesterbro de Copenhaguen, en el període d'entreguerres, on es descriu l'ambient asfixiant i sòrdid en què va créixer la Tove i que marcaria els seus passos de joventut, narra...
Més informació