divendres, 29 de maig de 2009

Un pare desesperat

Ahir a la tarda vaig rebre el correu de Carles Colomer, un home de Figueres que fa tres anys que viu una odissea judicial i personal per poder veure el fill de la seva excompanya sentimental, en el règim de visita mínima. Colomer sol·licitava assessoria psicològica i legal per sortir de l'atzucac on es troba. Malgrat que s'ha fet càrrec de la manutenció i l'educació del menor, no ha pogut demostrar el vincle que els uneix i es troba sense la possibilitat de mantenir contacte amb l'infant de manera regular i normalitzada. Em va semblar que el seu testimoni reflectia molt bé la complexa realitat de les famílies reconstituïdes i especialment la de molts pares (biològics o no) que tenen obstacles per exercir la paternitat. Tampoc cal oblidar la figura dels avis i àvies paterns, que en ocasions es veuen arraconats de la vida familiar. El cas de Carles Colomer planteja diversos reptes. Per un costat, posa en relleu el buit legal que encara existeix al voltant de la figura del pare, en casos de separació i de divorci. També ens parla de la gran transformació que ha viscut la família a la nostra societat i de la necessitat que tenim tots els professionals de formar-nos i adaptar-nos a la nova situació. Finalment, després de tanta complicació, es tracta del cas d'un nen i el seu pare i d'una relació no reconeguda davant la llei.

dijous, 28 de maig de 2009

Eça de Queirós

Hi ha escriptors que passen per la teva vida sense pena ni glòria. Com un ventet que ni tan sols et despentina. N'hi ha d'altres, en canvi, que marquen un abans i un després. M'imagino que totes les persones que estimem la lectura tenim els nostres escriptors de l'ànima. Un dels meus favorits, juntament amb Josep Pla, és el portuguès José María Eça de Queirós. Sento la necessitat de retornar als seus llibres, com qui busca les paraules d'un amic.
Vaig descobrir-lo en una llibreria de Barcelona, fa uns anys, i em va enamorar completament. No només per la seva superba capacitat narrativa sinó perquè, nascut al S.XIX, retrata magistralment, i amb gran valentia, molts dels problemes del món contemporani. Eça de Queirós es podria considerar un home modern i revolucionari fins i tot avui en dia. Els somnis romàntics, la doble moral catòlica, els ideals impossibles o la maldat humana són lúcidament retratats en la seva obra, de manera implacable i, alhora, amb un brillant sentit de l'humor. Després de llegir La Relíquia, El cosí Basílio i El crim del mossèn Amaro no em vaig poder estar de viatjar a Lisboa per conèixer la ciutat on transcorren les aventures literàries d'alguns seus personatges. El darrer llibre que he llegit ha estat La capital, publicat de manera pòstuma, potser una de les seves novel·les més fosques i autobiogràfiques. El protagonista és Artur Corvelo, un noi ingenu de províncies que té el cap ple de pardals. Suspira per anar-se'n a Lisboa a realitzar els seus grans somnis de poeta. Allà s'hi troba una galeria de personatges infames, que l'arrosseguen pel clavegueram de la ciutat. Es podria dir que La capital és una història iniciàtica. Us ben asseguro que, salvant les distàncies, qualsevol estudiant universitari s'hi podria veure reflectit.
Properament, m'agradaria endinsar-me en les pàgines d'Els Maia, la seva gran obra, que ja ha estat traduïda al català. No crec que trigui gaire a necessitar-la...

dimecres, 27 de maig de 2009

On és la Maleni?



'Escondía y borrá'


Maite Lozano (Barcelona)


L'exministra Magdalena Álvarez, "ni partía ni doblá", a la qual tants inoblidables moments devem els usuaris de Rodalies de Renfe, torna a l'actualitat. El PSOE l'ha inclòs a les llistes de les eleccions europees, cosa que no ha agradat als dirigents del PSC, que han decidit esborrar el seu nom de les paperetes i de la propaganda electorals. Em sembla un engany als votants catalans que se'ns amagui els autèntics candidats. A Catalunya, qui voti als socialistes votarà perquè surti elegida Magdalena Álvarez, per més que Montilla ens la posi a la propaganda escondía y borrá.

Carta publicada el 26/05/09 a el Periódico de Catalunya

dimarts, 26 de maig de 2009

La foto


Malgrat el terratrèmol permanent que viu Francisco Camps a causa del cas Gürtel , Mariano Rajoy li va expressar el seu suport incondicional enfront dels que va anomenar els inquisidors del segle XXI. El dirigent del PP va protegir així el president de la Generalitat Valenciana de la suposada campanya contra el partit, en un acte multitudinari celebrat diumenge a Alacant. A la foto, que ha sortit publicada a diversos diaris, els veiem al costat de José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant. Si us fixeu en la imatge, us adonareu que potser si que cal pensar en una conspiració. ¡Quina mala idea, retratar els tres polítics amb la mà dreta alçada i cara al sol!
[Foto: Manuel Lorenzo/EFE]

dilluns, 25 de maig de 2009

Incongruències


Fa uns quants dies, sorgia un debat mèdic, social i educatiu al voltant de la píndola de l'endemà, que es podrà adquirir sense recepta mèdica ni límit d'edat. Una cosa semblant ha passat amb la reforma de llei de l'avortament. La nova legislació preveu la possibilitat que una noia de setze anys interrompi l'embaràs sense ni tan sols comunicar-ho als seus pares.

Avui, al Periódico de Catalunya, diversos experts fan referència a les nombroses incongruències legals que existeixen al voltant dels drets dels adolescents. Per un costat, no se'ls permet comprar alcohol, ni tabac, ni votar, ni conduir cotxe, ni treballar sense autorització, tampoc obrir un compte bancari. Per altra banda, però, els serà possible accedir a la píndola postcoital o avortar. Altres drets menys coneguts són, per exemple, que amb catorze anys és possible fer testament o casar-se sense el permís patern. En definitiva, sembla que els adolescents d'aquest país són madurs i autònoms només per a prendre determinades decisions.

El que veig més freqüentment a la pràctica clínica és que els nois i noies s'assebenten ràpidament dels seus drets i privilegis però no veuen tan clares quines són les seves obligacions i responsabilitats. És molt fàcil donar-los ales però ¿estem segurs que assumiran les conseqüències dels seus actes? ¿Disposen de prou eines educatives per administrar la seva llibertat? Els pares són qui, la majoria de vegades, han de pagar els plats trencats. ¿Com és que no tenen veu a l'hora de decidir en qüestions tan fonamentals com l'avortament i els mètodes anticonceptius? En d'altres facetes, com el dret a vot, en canvi, els adolescents no poden decidir sobre temes que els afecten directament. Està clar que necessitem un equilibri perquè si els mateixos adults que ens governen no es posen d'acord, es fa francament difícil demanar coherència als menors.

divendres, 22 de maig de 2009

Sense identitat

Em faig un fart de veure als diaris l'expressió "sense papers" per referir-se a persones immigrants, generalment d'origen africà, que no tenen permís de residència i arriben al nostre país en una situació desesperada. No sé què en penseu vosaltres però a mi em fa mal d'ulls quan ho llegeixo. Considero que és una manera de deshumanitzar-los. Tant se val que hagin mort, que tinguin una salut precària o que siguin menors, perquè sempre s'utilitza la mateixa expressió. ¿A algú li agradaria figurar a la premsa com un "sense feina", "sense ingressos" o "sense cotxe"?

dijous, 21 de maig de 2009

Hong Kong no és diferent


Estic fent la meva tesi doctoral sobre el punt de vista de les persones grans en relació al concepte d'envelliment positiu. En els darrers vint-i-cinc anys, s'ha generat molta recerca al voltant de constructes que deixen enrere els estereotips negatius associats a la vellesa. Ja no es concep la tercera edat com una etapa de pèrdues creixents. Afortunadament, s'han obert camí visions més constructives i respectuoses. Atès que l'esperança de vida s'ha incrementat de manera notable en diverses parts del món, és necessari investigar a fons quins factors afavoreixen la qualitat de vida dels més grans. No només perquè això els beneficia des d'un punt de vista individual sinó perquè, de retruc, hi surt guanyant tota la societat. Un exemple clar el trobem en la considerable reducció dels costos sanitaris que comporten les malalties i les discapacitats.

Cada setmana em cremo les pestanyes llegint articles i traduint-los de l'anglès; hi ha investigacions arreu: Canadà, Holanda, Brasil, Espanya, el Regne Unit, Estats Units... El darrer estudi que he descobert ha estat a Hong Kong. Per la llunyania de la cultura, pensava que hi trobaria alguna cosa extraordinària i singular, que la distingiria de la resta d'estudis. Però ha resultat que els xinesos no són tan diferents dels occidentals...

Una de les coses que més em sorprèn, precisament, és l'elevat grau d'acord entre les persones grans a l'hora de parlar dels factors que afavoreixen un bon envelliment. En primer lloc, cal dir que, malgrat les dificultats, la majoria valora de manera positiva la seva vellesa. En segon lloc, per acord unànime, pensen que el més important és la salut. En tercer lloc, per diferent ordre d'importància segons els països, entre d'altres aspectes, valoren les relacions familiars, els contactes socials, la seguretat econòmica (més ara en temps de crisi), la capacitat d'adaptar-se als canvis i també de mantenir-se actiu.

Avui m'han vingut al cap les paraules d'algú que va dir que les persones som com arbres. El tronc ens uneix mentre que les diferències culturals, són les fulles que ens distingeixen. Em pregunto si no ens obcequen en tot allò que ens separa...
[Foto: cblee]

dimecres, 20 de maig de 2009

El dia que vas marxar

Viernes 17 de mayo

[...] Y continué: "Mire, Avellaneda, es muy posible que lo que le voy a decir le parezca una locura. Si es así, me lo dice nomás. Pero no quiero andar con rodeos: creo que estoy enamorado de usted." Esperé unos instantes. Ni una palabra. Miraba fijamente la cartera. Creo que se ruborizó un poco. No traté de identificar si el rubor era radiante o vergonzoso. Entoces seguí: "A mi edad y a su edad, lo más lógico hubiera sido que me callase la boca; pero creo que, de todos modos, era un homenaje que le debía. Yo no voy a exigir nada. Si usted, ahora o mañana o cuando sea, me dice basta, no se habla más del asunto y tan amigos. No tenga miedo por su trabajo en la oficina, por la tranquilidad en su trabajo; sé comportarme, no se preocupe." Otra vez esperé. Estaba allí, indefensa, es decir, defendida por mí contra mí mismo. Cualquier cosa que ella dijera, cualquier actitud que asumiera, iba a significar: "Este es el color de su futuro." [...]

La tregua. pàg 75.

dimarts, 19 de maig de 2009

Comiat de soltera

L'esdeveniment social que evito sempre que puc és un determinat tipus de comiat de soltera, que acostuma a ser el més freqüent. No cal dir que respecto tothom i no se'm passaria mai pel cap jutjar ningú. Només faltaria. El fet és que es tracta d'una celebració que em produeix una tristesa infinita. Especialment el moment en el qual apareixen els celebrats boys i comencen amb el ritual de sempre. Vinga llepar orelles, tocar paquet i arrambar caps a l'entrecuix. Vinga xisclets, floretes ordinàries i demandes sexuals impossibles. Tal com jo ho veig, es tracta d'un espectacle absolutament allunyat de l'erotisme i la sensualitat. Gens estimulant, pel meu gust. Potser perquè em sembla una rèplica massa propera al comiat dels homes. Després de tants anys de reivindicar la presència femenina al món i no se'ns ha acudit res més que copiar-los la festa. Això de tractar una persona com si fos un tros de cansalada s'escapa de la meva comprensió, no li trobo la gràcia, què voleu que us digui. Ja sé que en una època hipersexualitzada, les meves paraules sonen gairebé com una heretgia. També hi deu influir el fet d'haver tractat unes quantes persones que coneixen a fons aquesta feina. Sé quina mena de coses se'ls passen pel cap als boys i a les girls, quan contemplen un devessall d'hormones fora de control. Els engrescaria més posar-se el pijama i anar-se'n a dormir, que haver de suportar tota la patuleia. En resum, que si això és l'alliberació, n'esperava una altra cosa...

dilluns, 18 de maig de 2009

Una vida antiga


"A Aigua-xellida hi havia l'Hermós, i a Fornells en Rata; a Sa Tuna en Pere Pagell no parava d'un cap de dia a l'altre per fer gran la mainada; a Aigua-freda, el Miner, que era fi com el coral; a Sa Riera, Florià Pi pescava i caçava amb un aire de patriarca. A cada cala hi havia un amic amb casa parada, l'escopeta darrera la porta i un bot o una barca arran d'aigua. A dins de la solitud hivernal i llunyana de les cales de Begur aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma."

Josep Pla. El meu país, pàg 686.
Volum VII, Obra Completa.
Foto de Sa Riera: Jordi Martinoy

divendres, 15 de maig de 2009

Illes Caiman


Patxi López no ha començat amb gaire bon peu la seva singladura com a lehendakari. El nou Govern ha hagut de clausurar el web http://www.gobiernodecambioeneuskadi.org , arrel d'una denúncia pública del PNB per la seva il·legalitat. La pàgina tenia el servidor a les Illes Caiman, reconegut paradís fiscal i el suport informàtic era assistit per una empresa de Dinamarca. El PNB entén que la contractació infringeix la normativa basca pel que fa a la regulació de la imatge de les administracions públiques o la presència d'Euskadi a Internet, recollit en 3 decrets. Segons López, aquest web, que només ha tingut 24h de vida, tenia per finalitat obrir el Govern a la ciutadania. L'antiga pàgina, gestionada per Euskaltel després d'un concurs públic, duia per nom Euskadi.net. El portaveu del PNB a la cambra basca, Joseba Egibar, va denunciar la substitució d'un nom institucional pel d'un eslògan polític, en clara al·lusió a la campanya dels socialistes. Poques hores després, el Govern basc desactivava el web del canvi i emetia un comunicat aclarint que la pàgina en qüestió no era l'oficial i que, per tant, no es financiaria amb fons públics ni pretenia substituir http://www.euskadi.net/.
Després dels controvertits comicis a Euskadi, sembla que a Patxi López no li ho posaran gens fàcil. Que l'oposició examini amb lupa el treball d'un Govern, es miri com es miri, no és una mala notícia per a la democràcia. El nacionalisme basc i l'espanyol, de ben segur, establiran una interessant dialèctica. No puc deixar de preguntar-me com haurien reaccionat els polítics a Catalunya davant d'un fet semblant. En la resposta, potser hi trobaríem una de les principals diferències entre bascos i catalans...

dijous, 14 de maig de 2009

Inquietud

Llegeixo a l'Avui que la celebració de la victòria del Barça a la Copa del Rei ha acabat amb quaranta-cinc detinguts, un centenar de ferits i un mort. Un jove de trenta-cinc anys ha perdut la vida de mantinada, a Girona, en precipitar-se al riu Onyar, quan celebrava el triomf blaugrana. Atès que serà impossible viure en aquest país (entengui's país com Catalunya) sense estar nit i dia sentint a parlar de les glòries de l'equip de Guardiola (no vull ni imaginar què passarà quan guanyi la lliga i m'estimo més no pensar en la Champions), em permetré el luxe de fer de dolenta de la pel·lícula. Vull expressar la meva profunda inquietud. Primer, per la violència que s'associa a aquest esport. Segon, per la tortura mediàtica que han de sofrir els que no els agrada el futbol, no són del Barça o, simplement, tenen ganes de sentir a parlar d'altres qüestions que no siguin el monotema oficial. Tercer, per l'eufòria alienant i desmesurada dels aficionats que em fa pensar que, si Karl Marx aixequés el cap, no tindria cap dubte en qualificar el futbol com l'opi del poble. En aquest país en passa alguna de grossa...però millor parlem-ne després de les celebracions...!

dimecres, 13 de maig de 2009

Florida manifestació


Ahir a la tarda em vaig escapar a Girona a passejar per l'exposició Girona temps de flors, que em va captivar un any més. Quan ja em disposava a marxar, amb el perfum floral encara sota el nas, en el Pont de Pedra, em vaig topar amb un enfrontament entre uns quants manifestants i els Mossos. El grup de la Plataforma Antipatriarcal protestava per la presència de la Plataforma Dret a Viure, de l'Opus Dei, que feia un recorregut per la ciutat. Mentre que els primers estan a favor de l'avortament lliure i gratuït als hospitals, els segons aposten per donar més ajudes a les dones embarassades i són crítics amb la reforma de la llei de l'avortament. Les contundents i desproporcionades forces de l'ordre no van permetre la trobada entre els dos grups i els antipatriarcals es van endur algun cop de porra. Aquella escenificació de les tensions socials que provoca la interrupció de l'embaràs em va semblar una mica d'opereta. Vaig pensar que si ens prenguéssim la molèstia de seure i parlar a fons sobre el tema, tot aquest rebombori es podria evitar. Em temo que també interessa la crispació, més que no pas trobar solucions compartides. No em puc estar de fer esment de les enginyoses ocurrències dels manifestants més progres. En una pancarta, s'hi podia llegir: Traieu els rosaris dels nostres ovaris. Està prou ben trobat...

Foto: M.Lladó. El Punt.

dimarts, 12 de maig de 2009

Píndola postcoital: estem preparats?


Un estudi recent , realitzat a València sobre el coneixement dels adolescents en matèria de salut sexual, definia de la següent manera l'educació sexual sana:


"Una educació sexual sana és aquella que fomenta tant la salut de l'individu com la construcció d'un model de comportament integral que aporti equilibri personal, habilitats comunicatives, plaer i un bon desenvolupament de l'afectivitat. El problema de la sexualitat dels adolescents no és que siguin sexualment actius sinó que comptin amb una preparació i orientació per una conducta sexual responsable"


Els resultats de la investigació mostraven un desconeixement d'un 30% dels mètodes anticonceptius, un criteri favorable a l'avortament en un 88% dels casos i una baixa conscienciació sobre la gravetat i importància de les malalties de transmissió sexual. Les relacions de parella eren valorades com a absorbents en un 25% dels casos i la visió del sexe oposat era negativa en un 50% de les ocasions. Aquest estudi és un petit exemple de la feina que encara queda pendent en matèria d'educació sexual. La notícia de la venda de la píndola postcoital sense recepta en farmàcies i sense límit d'edat obre diversos interrogants. Si bé és cert que treure determinades traves pot prevenir embarassos no desitjats, especialment si la pastilla és gratuïta, des del meu punt de vista, és necessari preguntar-se: ¿Estan preparats els adolescents d'aquest país per a fer un bon ús de la "píndola de l'endemà"?

dilluns, 11 de maig de 2009

El poder d'un gest



Leo Messi va brindar la seva imatge al llibre 39 historias solidarias alrededor del deporte, promogut per diversos periodistes esportius, amb el suport d'El Corte Inglés, punt de venda exclusiu, i Caixa Penedès. Enguany, els diners recollits han estat per l'associació Síndrome X-fràgil, que va percebre 82.022€ de mans del crac. Messi va rematar la tasca altruista en el partit Madrid-Barça, quan va mostrar la camiseta de l'entitat en la celebració dels gols. Cercant per Internet, he trobat que la repercussió de la implicació de Messi en la campanya, més que econòmica (quatre rals, si ho comparem amb la nòmina de l'argentí), ha estat publicitària. L'interès per aquest trastorn genètic, encara molt desconegut, s'ha disparat en els darrers mesos, tal com s'observa en la gràfica de Google Trends. Aquest fet, no cal dir-ho, ha tingut com a conseqüència una major atenció envers les persones afectades i els seus familiars.

És sorprenent constatar l'immens poder dels gestos dels cracs futbolístics, que en un sol instant desperten més atenció que una associació que porti dècades treballant desinteressadament per una causa. A banda de deixar anar obvietats a dojo, de tant en tant, els futbolistes s'impliquen en activitats solidàries que beneficien la societat. Sortosament (o no), se'ls silencien les parts més fosques, així no ens empeltem del mal exemple...

divendres, 8 de maig de 2009

Subhasta de solteres

Quan éreu adolescents, ¿anàveu a les discoteques light? Jo recordo amb certa tendresa aquell espai d'emocions i descobertes, on podies ballar i assajar els hàbits de la vida nocturna i sentimental. El record que en tinc, té bastantes diferències amb les experiències que relaten els adolescents d'avui, que viuen situacions no tan ingènues, per posar-hi un adjectiu... Ahir vaig trobar un exemple d'aquest salt generacional, llegint una notícia al diari EL PAÍS.

Els responsables d'una discoteca de Granada van tenir la idea d'organitzar una subhasta de noies solteres entre els nois que estessin disposats a licitar per elles, amb bitllets de Monopoly. La recompensa era una trobada íntima, en la qual podien conèixer la peça adquirida. La ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, ja ha posat el crit al cel i la Fiscalia de Menors ha obert diligències preliminars per investigar el cas. Aquestes mesures, de cares a la galeria, perquè ens hem d'enganyar, no haurien de distreure de la reflexió que obligatòriament s'hauria de desprendre del fenomen. Per un costat, se suposa que els valors masclistes van quedant enrere però, per l'altre, ens trobem amb noies disposades a tot per agradar. I amb nois que no tenen cap pudor en tractar una noia com si fos una mercaderia...
A banda de qüestionar aquest tipus de festes ¿no tenim altra feina pendent?

dijous, 7 de maig de 2009

Expert en corrupció

Totes aquelles persones escèptiques i descregudes, que no confien en el potencial rehabilitador dels centres penitenciaris, haurien de llegir la següent notícia, publicada ahir a La Vanguardia:


L'exalcalde de Marbella, després del seu pas per la ja famosa presó d'Alhaurín de la Torre, té una feina que li donarà de menjar i el pot ajudar a deixar enrere el seu passat tèrbol. Farà de ponent en un curs d'estiu sobre periodisme i corrupció política a la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid. El cicle formatiu també comptarà amb la presència estel·lar de l'expresident de Cantàbria Juan Hormaechea i de l'empresari José María Ruiz Mateos, entre d'altres experts en la matèria. El rector de la Universitat ha assegurat que es tracta de cursos variats, rigorosos, seriosos i amens, tot un referent a la ciutat.

Ai! Quina meravella de país! Hi ha llicenciats universitaris, doctors, grans professionals, persones honrades a l'atur però tenim el consol de comptar amb un sistema que vetlla pels més necessitats. Homes que s'han rehabilitat i que gaudeixen d'una segona oportunitat. Perquè després diguin que no hi ha justícia...

dimecres, 6 de maig de 2009

Psicòlegs i psicòlegs

Un conegut em va dir una vegada que, després d'anar al psicòleg, li calien tres setmanes per "tornar a estar bé". Potser us semblarà una obvietat el que escriuré avui: La funció d'un professional de la salut mental és ajudar les persones que sofreixen a recuperar-se. Si és aviat, millor que tard. Malauradament, en la meva professió, com en tantes altres, hi ha persones honrades que vetllen pel benestar dels seus pacients i n'hi ha d'altres que estan més preocupades per hidratar la vanitat i engreixar el compte corrent. Aquest tipus de psicòlegs, s'estimen més mantenir els pacients en un estat d'angoixa permanent que ser expeditius i donar-los eines per superar les dificultats. Si mai sortiu del psicòleg amb la sensació que teniu més problemes que abans d'entrar-hi, podeu sospitar que heu caigut en mans del professional equivocat...

dimarts, 5 de maig de 2009

Perdre l'atenció

Hi ha dies que passo una bona estona pendent de l'ordinador: busco articles de psicologia, llegeixo diaris digitals, contesto el correu, escric al blog, bado, tafanejo, perdo el temps... Després d'estar unes quantes hores davant de la pantalla, tinc dificultats per concentrar-me en una tasca concreta. Començar un llibre, per exemple, em costa un esforç important; abans no entro en el text i segueixo el fil narratiu pot passar ben bé mitja hora.
El cervell no és només la massa greixosa que s'amaga dins la closca sinó també l'entorn en el qual estem immersos. La revolució digital i la gran quantitat de tasques que s'hi associen, han suposat un canvi radical en la nostra manera de pensar i elaborar la informació. De la mateixa manera que nosaltres hem perdut la rapidesa de càlcul mental que tenien els nostres pares (per això s'han inventat les calculadores), els nostres fills podrien tenir serioses dificultats per mantenir l'atenció durant un període llarg de temps.
Personalment, haig de dir que tot sovint tinc ganes de perdre de vista els artilugis digitals. No hi ha res que es pugui comparar amb el plaer de llegir una bona novel·la i gaudir de tot el temps del món, sense estar pendent de res més que de la lectura...

dilluns, 4 de maig de 2009

El Barça i el finançament


Ja he sentit a dir a alguns culers que, si el Barça guanya lliga, Copa i Champions, el tema del finançament els fa menys mal. Com si els gols blaugranes ens rescabalessin de l'espoli fiscal! Ho escolto i no m'ho puc creure... Recordo aquella vegada que Lluís Llach va dir: "en un moment d'hecatombe política a Catalunya, guanyar el Madrid és una aspirina de primera magnitud". A veure si separem la política del futbol que, amb tanta tonteria, a Madrid ens colen tots els gols que volen mentre contemplen com els culers (que no els catalans), salten d'alegria per un 2 a 6...

divendres, 1 de maig de 2009

Dones i blogs

Avui he fet una passejada pels blogs de diferents diaris: El Singular Digital, El Punt, EL PAIS, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Mundo, La Razón i l'Avui. M'he sorprès de la majoria aclaparadora d'homes que signen els quaderns de bitàcola. A banda d'El Periódico, seguit de La Razón, hi ha un percentatge demolidor de testosterona digital. Les dones escribim principalment sobre temes bellesa, moda, safareig, cultura i ajuda humanitària. No m'atreviria a fer una anàlisi exhaustiva d'aquest fenomen però sospito que encara estem massa ocupades amb els bolquers, la bugada i la cura dels altres com per posar-nos a parlar sobre el món...