Comiat de soltera

L'esdeveniment social que evito sempre que puc és un determinat tipus de comiat de soltera, que acostuma a ser el més freqüent. No cal dir que respecto tothom i no se'm passaria mai pel cap jutjar ningú. Només faltaria. El fet és que es tracta d'una celebració que em produeix una tristesa infinita. Especialment el moment en el qual apareixen els celebrats boys i comencen amb el ritual de sempre. Vinga llepar orelles, tocar paquet i arrambar caps a l'entrecuix. Vinga xisclets, floretes ordinàries i demandes sexuals impossibles. Tal com jo ho veig, es tracta d'un espectacle absolutament allunyat de l'erotisme i la sensualitat. Gens estimulant, pel meu gust. Potser perquè em sembla una rèplica massa propera al comiat dels homes. Després de tants anys de reivindicar la presència femenina al món i no se'ns ha acudit res més que copiar-los la festa. Això de tractar una persona com si fos un tros de cansalada s'escapa de la meva comprensió, no li trobo la gràcia, què voleu que us digui. Ja sé que en una època hipersexualitzada, les meves paraules sonen gairebé com una heretgia. També hi deu influir el fet d'haver tractat unes quantes persones que coneixen a fons aquesta feina. Sé quina mena de coses se'ls passen pel cap als boys i a les girls, quan contemplen un devessall d'hormones fora de control. Els engrescaria més posar-se el pijama i anar-se'n a dormir, que haver de suportar tota la patuleia. En resum, que si això és l'alliberació, n'esperava una altra cosa...