Un pare desesperat

Ahir a la tarda vaig rebre el correu de Carles Colomer, un home de Figueres que fa tres anys que viu una odissea judicial i personal per poder veure el fill de la seva excompanya sentimental, en el règim de visita mínima. Colomer sol·licitava assessoria psicològica i legal per sortir de l'atzucac on es troba. Malgrat que s'ha fet càrrec de la manutenció i l'educació del menor, no ha pogut demostrar el vincle que els uneix i es troba sense la possibilitat de mantenir contacte amb l'infant de manera regular i normalitzada. Em va semblar que el seu testimoni reflectia molt bé la complexa realitat de les famílies reconstituïdes i especialment la de molts pares (biològics o no) que tenen obstacles per exercir la paternitat. Tampoc cal oblidar la figura dels avis i àvies paterns, que en ocasions es veuen arraconats de la vida familiar. El cas de Carles Colomer planteja diversos reptes. Per un costat, posa en relleu el buit legal que encara existeix al voltant de la figura del pare, en casos de separació i de divorci. També ens parla de la gran transformació que ha viscut la família a la nostra societat i de la necessitat que tenim tots els professionals de formar-nos i adaptar-nos a la nova situació. Finalment, després de tanta complicació, es tracta del cas d'un nen i el seu pare i d'una relació no reconeguda davant la llei.

Comentaris

Ramon ha dit…
Recordo que fa 2 caps de setmana al Via lliure de RAC1 feien una entrevista amb alguna psicologa experta en el tema i venia a dir que molts cops el pare perd el vincle amb el fill sobretot si la mare separada i la familia d'ella es conjuren per fer-ho, ja que si l'estiren per un braç; el pare que realment estima el seu fill, davant d'aquesta inferioritat, no estira per l'altre, ja que li faria mal...
Hola, Ramon, gràcies per l'aportació. Normalment es tracta de casos molt complexes. Sempre s'hauria de vetllar pel bé del menor però desgraciadament moltes vegades no és així...
Clidice ha dit…
Cada cas és un món, el que si que caldria reivindicar és que els jutges deixin d'afavorir la mare per defecte. Si volem igualtat ha de ser efectiva. No podem anar d'un extrem a l'altre del pèndol.
ivaxavi ha dit…
El més important és el menor. Com tu dius, cal que ens reciclem tots per conviure amb aquestes noves situacions, i en especial els professionals. Cal deixar de banda antics prejudicis i veure cada cas com cal, diferent un de l'altre.
Ivaxavi, Clidice, gràcies per les aportacions. Estic d'acord amb tots dos, la societat avança ràpidament i les lleis es queden obsoletes. S'hauria de revisar cada cas individual amb atenció, sempre pel benestar dels menors. Bon cap de setmana!