La importància d'un insult

L'escriptora Najat El Hachmi ha dedicat un article als insults racistes cap al seu fill

He dubtat una bona estona abans d'escriure el missatge d'avui. El tema és complex -la realitat ho és, què hi farem- i cal abordar-lo amb la profunditat i sensibilitat necessàries. Espero que me'n sortiré. D'entrada, està clar que els insults racistes són una forma de violència condemnable en veu ben alta, encara més quan afecten un infant. Malauradament, el bullying és un drama vigent a les escoles i adopta formes diverses, especialment contra aquells que fan olor de diferència. Estiguis grassa o prima; siguis baixeta o alta com un Sant Pau; visquis en un barri residencial o d'extraradi; portis ulleres de cul de got o lentilles de colors; estimis aquesta o aquella persona; parlis en català o castellà; portis vel o minifaldilla... sempre sortirà algun intolerant frustrat disposat a amargar-te el dia o fer-te creure que ets l'últim mico de la festa. No obstant això, l'odi a l'estranger és una forma d'hostilitat d'especial transcendència, vist com tenim el panorama social i polític. És cabdal afrontar-la amb valentia però, al meu entendre, caldria aprofundir més de quina manera. Allò que m'ha fet reaccionar de l'article és la intenció que té l'autora de marcar el dia de l'insult en el calendari, com aquell punt d'inflexió en el qual el nen s'haurà de fer càrrec del que comportarà per a ell viure en aquest país. La meva pregunta és: per què s'ha d'assenyalar com a especial, la data d'una vexació? no es dóna una importància immerescuda a l'agressor? existeixen altres esdeveniments, alegres o festius, que celebrin la doble identitat, marroquina i catalana, de forma positiva? En aquest procés de convivència en el qual estem immersos, el fet diferencial es pot viure de manera més traumàtica o adaptativa, cosa que implica els ciutadans nouvinguts i els autòctons. Tal i com sostenen alguns autors, la humiliació dificulta la identificació amb la terra d'acollida i així és més fàcil optar pel tancament i la polarització de les postures. Uns i altres ens aferrem als nostres signes identitaris, com a un ferro roent. El quid de la qüestió es troba, tal com jo ho veig, en la manera de reaccionar davant d'aquesta humiliació. Els mitjans de comunicació sovint remarquen els aspectes pejoratius o estrictament econòmics de la immigració i ofereixen una visió planera i tòpica dels països de procedència. Això no obstant, també sorgeixen iniciatives lloables, que ens hi acosten de forma més humana i profunda. És evident que brollen els conflictes, i cal parlar-ne obertament i sense tabús. Per altra banda, però, també existeixen les trobades meravelloses, punts de connexió insòlits que ens enriqueixen la vida, a uns i altres. Hi parem prou atenció? Per què no dediquem més articles a la màgia de la descoberta i l'envejable riquesa de la pluralitat?