Julian Assange (i altres herois)



L'australià Julian Assange és el carismàtic fundador de Wikileaks


Julian Assange em recorda físicament a Jacobo Siruela, que també és editor però menys revolucionari. Quant al pla psicològic, per més que en llegeixi entrevistes, em quedo amb la peculiar sensació que mai no tindré ni la més remota idea de qui és. El presenten com un ésser enigmàtic i fonedís, d'aquí el seu glamur irresistible. Deu ser el tràgic destí dels qui violenten la veritat, pensem en els eternament fugitius Roberto Saviano o Salman Rushdie, per exemple. Amb independècia de les crítiques, el web de filtracions Wikileaks ha tingut un impacte enorme en el món del periodisme, que fa temps que ha caigut en desprestigi -si és que mai en va tenir, de prestigi-, tan allunyat de l'anhelada objectivitat, enredat en la teranyina dels interessos econòmics i polítics. Wikileaks tampoc està lliure de sospita, de tota manera. La informació és poder, es miri com es miri. I el poder és ple de clarobscurs. Sobretot si ens referim als Estats Units. Que l'hi preguntin a Michael Moore, si no, un altre heroi global, que desperta el mateix nombre de simpaties que d'animadversions. Seria ben legítim, doncs, qüestionar si Wikileaks està particularment interessat en un determinat tipus de conflicte. Al marge de l'aura de misteri, a Assange tan aviat el descriuen com un príncep de les tenebres o un activista coratjós. Un hacker pacifista o un neoterrorista cibernètic, altament perillós per a la seguretat mundial. Les persones properes el defineixen com un home brillant, un treballador infatigable i compromès. Però alguns també l'han qualificat de dèspota insuportable, amb aires d'estrelleta mediàtica. En resum, aneu a saber qui és aquest home. De tot l'embolic, encara en destacaria un parell d'aspectes. El primer, la capacitat evident per a canviar la realitat a través de la xarxa, com ja ens havien ensenyat Lisbeth Salander i Mark Zuckerberg. Potser caldrà posar en quarantena les sorolloses protestes de carrer, com a mesura per a transformar la societat. El segon, les reaccions a favor i en contra que els papers de la guerra vegin la llum. Personalment, malgrat que sigui una obvietat que en els conflictes bèl·lics es violin els drets humans, em sembla una iniciativa clarament favorable. Tant de bo haguéssim disposat d'una eina tan poderosa, amb anterioritat. En el nostre país, sense anar gaire lluny, encara batallem entre el silenci i la revelació dels crims del passat. Per altra banda, us imagineu un Wikileaks per al cas Pretòria, Gürtel o Palau? Hauríem de posar un Julian Assange a la nostra vida.



Comentaris

Clidice ha dit…
Segurament que si. I sobre els moviments populars, només cal veure la potència que ha tingut el missatge contra la vacuna de la grip A a la Xarxa i el que ha aconseguit, contra la influència dels sindicats i la vaga. És de calaix, algú no se n'adona que no vivim a finals del XIX primers del XX.
Miquel Saumell ha dit…
Tot i les ombres que pugui tenir el personatge, que no dubto que les té com les té tothom, mentre les crítiques que rebi es limitin a l’(in)oportunitat de publicar aquests documents i no als fets relatats, uns fets que almenys fins ara mateix cap govern ha negat, amb això ja en tinc prou per justificar i aplaudir l’existència de Wikyleaks i el bon servei que fa a la nostra societat.
Clidice, em temo que alguns continuaran amb la seva mentalitat decimonònica, encara recordo la insistència amb la qual es volia retirar del quiosc determinada revista satírica, que al cap de poc circulava per la xarxa a la velocitat de la llum... sort que la societat avança, que si fos per ells!


Miquel, hi estic d'acord, llàstima que sempre hi haurà aquell cínic que justificarà fins a la sacietat l'ocultació sistemàtica de la veritat com a un bé per a la humanitat (quan en realitat només defensa els seus propis interessos)

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia