Banyudes i resignades

Segons l'escriptor Jed Mercurio, Jackie Kennedy coneixia i consentia les infidelitats del seu marit

Entre Jackie i Hillary hi ha una distància temporal, potser un termòmetre social de la capacitat que suposadament ha de tenir una dona per suportar estoicament les infidelitats del seu marit. En el segon cas, es va originar un daltabaix sentimental i polític considerable, malgrat que la relació tirés endavant. El model de companya és completament diferent, malgrat que els interessos mantinguin la unió, en ambdós casos. Apareix una legítima ambició laboral, ara no prevalen els somriures còmplices perquè, a banda de la dignitat pública també perilla el futur professional i el manteniment en el poder. El matrimoni encara és imprescindible per fer carrera política, en determinats indrets del món, què hi farem. Segons s'ha escrit darrerament, l'inquiet Bill no ha abandonat les seves passions extraconjugals. Sospito que si ella s'ho pogués permetre, li donaria una bona puntada de peu al cul. Més que una ajuda, aquest home és una pedra a la sabata. Tal vegada Hillary ho va saber sempre. Em costa entendre que algunes dones defensin l'acceptació complaent de la infidelitat com una mena virtut espiritual, una qualitat femenina digne d'elogi. Aquesta o aquella ho ha sabut portar realment bé, diuen algunes tertulianes televisives, amb visible admiració. Tampoc comprenc que es jutgi inacceptable continuar una relació, després d'un engany amorós. Cadascú coneix les seves circumstàncies, és mesquí pontificar sobre la vida aliena. Amb tot, si una cosa es veu clara és que la infidelitat no és cap frivolitat risible, perquè provoca un intens dolor, especialment quan es porten uns quants anys de convivència conjunta i existeix un pacte de fidelitat. He vist algunes de les mostres de sofriment més intenses, en persones que s'han sentit traïdes per la parella i han vist perillar un sòlid vincle per aquesta raó. És una mena de tsunami emocional, de conseqüències imprevisibles. També s'ha de dir que hi ha persones, tant homes com dones, que li treuen tot el ferro possible. El metge i escriptor britànic Jed Mercurio ha descrit a Un adúltero americano, un JFK xacrós i addicte al sexe, que mai no va tenir remordiments pels seus incomptables affaires. Vet aquí que una de les raons explicatives d'aquesta actitud és la teoria masculina dels compartiments, que em té completament fascinada. El president era capaç de ser un marit i pare devot, un polític d'innegables virtuts i un faldiller incurable, cada cosa en el seu lloc, higiènicament col·locada. Tant de donar-hi voltes i al final resultarà que la clau és aquesta, viure per compartiments...