Carlos Sentís era franquista (un petit detall sense importància)

Carlos Sentís va rebre la Medalla al Mèrit del Treball l'any 2009. També va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1986), el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i el Premi Nacional del Periodisme (1998)

Com no podia ser d'altra manera, el diari dels Godó dedica una bonica editorial i diversos articles de record al seu col·laborador, Carlos Sentís, igual que en el seu moment ho feren amb un altre venerat franquista, Juan Antonio Samaranch, de qui en destacaren el paper de pare de l'olimpisme modern. José Antich demanava que la ciutat de Barcelona li retés homenatge, tot dedicant-li un carrer. Els pomposos i honorífics funerals, no havien estat prou humiliants. Sentís el retraten, bàsicament, com a cronista privilegiat del S.XX. També en ressalten el rol durant el retorn de Tarradellas, entre d'altres elogis que no esmentaré, per estalviar-me una mala estona. Mai no em va semblar que Sentís brillés com a periodista, tampoc es va penedir públicament del seu passat feixista. No queda més que concloure que es tractava d'un expert en l'art del canvi de jaqueta, com n'hi ha hagut tants en aquest país. Si penso en Josep Pla, la literatura té un pes tan extraordinari que el costat obscur de l'escriptor queda definitivament en segon terme, amb la qual cosa no pretenc insinuar s'hagi de silenciar cap episodi de la seva vida. El llegat planià -massa desconegut, encara- constitueix una aportació indiscutible a la cultura catalana. En el cas de Sentís, en canvi, el geni hi és inexistent. Podem dir, d'aquest personatge mediocre, allò tan tronat de sobreviurà en la seva obra? Al meu modest entendre, la naturalesa rèptil pesa més que cap altre aspecte. Els seus escrits antisemites i els articles vexatoris contra els immigrants murcians són d'una vulgaritat inoblidable, això si. Per a més referències, cliqueu aquí, aquí o aquí. La Vanguardia representa el paradigma periodístic del fracàs de la memòria històrica. No és pas d'estranyar, repeteixo, la glorificació de personalitats tan fosques com la de Samaranch i Sentís, sobretot si tenim en compte la trajectòria del rotatiu. Més xocant és el paperot de TV3, que també s'ha apuntat a passar de puntetes per sobre de les facetes més vergonyants. En definitiva, la nostra també és el reflex d'un passat aterridor, que retorna i ens sobresalta, una vegada rere l'altra.