La perversió de l'optimisme

Imatge de Google

La manera més eficaç de rematar una persona deprimida és exhortar-la a somriure o bé insinuar-li que està profundament trastornada, a causa d'una greu patologia mental. Per contra, un dels primers passos de la recuperació és la legitimació del sofriment. Les persones que acudeixen al consultori, en la gran majoria de casos, tenen una raó de pes per trucar a la porta. Alguna circumstància poderosa els ha arrossegat a un abisme del qual no aconsegueixen distanciar-se. Val a dir que em sento admirada davant de la força interior que despleguen els pacients, malgrat que els amargui l'insomni, tinguin ganes de plorar tothora o pateixin atacs de pànic, en els moments més inesperats. Em meravella l'enorme capacitat de resiliència dels éssers humans. Aquest potencial, òbviament, no té res a veure amb la negació de les emocions desagradables, que no negatives. Ben al contrari, sense l'acceptació de les mateixes seria impossible avançar. Aquells que volen viure perpètuament instal·lats a la cresta de l'onada tenen tots els punts per estavellar-se. És imprescindible situar el patiment en el seu context. Una de les més grans fal·làcies del nostre temps consisteix en recórrer a un ball permanent de neurotransmissors, per explicar qualsevol drama. Existeix una història personal que ha de ser narrada i el feixisme biològic no l'hauria de silenciar. En aquest punt, penso que és necessari recordar que la psiquiatria ha estat una de les eines fonamentals de repressió política, en les dictadures més sanguinàries. El franquisme, sense anar més lluny, va posar al sevei de la barbàrie una bona colla d'eminents doctors, responsables de la desaparició de nadons, entre d'altres atrocitats.

Al marge de la falsa doctrina del Prozac, avui ens trobem amb diferents formes d'autoritarisme espiritual. El País publicava ahir un interessant article sobre l'optimisme forçat, una de les nombroses imposicions amb les quals ens bombardegen sense parar els omnipresents gurus de l'autoajuda. En realitat, es tracta d'una perversió de la psicologia positiva, per afavorir la tirania financera. Zapatero assegurava que estàvem a la Champions League i avui el mercat amenaça amb devorar l'Estat del benestar. Si el president hagués afrontat el problema de cara, potser no hauríem caigut tan avall. O tal vegada no interessava aquesta mena de realisme perquè, si el vaixell es mantingués a la superfície, els bancs i les grans empreses no farien el negoci del segle. Per acabar-ho d'adobar, l'esmentada pseudofilosofia pretén dipositar en el ciutadà asfixiat tot el pes del seu destí, com si les adversitats sempre es poguessin remuntar i no determinessin l'estat d'ànim. Estem davant de la clàssica estratègia del maltractador: culpar la víctima dels seus actes de violència. En el context d'una crisi econòmica, aquest xarlatanisme barat eximeix els vertaders responsables del desastre. Les protestes que broten arreu, més o menys encertades, pretenen posar punt i final al cercle viciós, perquè massa persones sense sostre han sucumbit, al dictat del somni americà.