Temps de fanatisme i resistència

Una dona celebra la paralització d'un desnonament. Foto Ricard Cugat.

La massacre de Noruega m'ha fet recordar un conegut de l'adolescència, admirador del nazisme. Una de les coses que més em pertorbava d'aquell personatge febril era que estava absolutament tancat a la compassió. No podia donar crèdit a les meves orelles, quan parlava de la necessitat d'enviar persones innocents als crematoris o a les cambres de gas. Es mostrava completament inflexible davant de qualsevol argument, en defensa dels drets humans. Potser amb el temps ha recapacitat però tinc els meus dubtes. Certes persones mai no canvien, només muden la pell. Avui, m'esgarrifo novament davant de segons quins comentaris a la xarxa. Sento la mateixa incredulitat, en adonar-me que hi ha individus que no tenen capacitat d'empatia, tampoc voluntat de reflexió. Al contrari. Encara aprofiten l'avinentesa per abocar més porqueria sobre la socialdemocràcia i la pluralitat religiosa. Són temps de fanatisme. Busco en algun racó de l'actualitat, símptomes d'esperança. Trobo en la solidaritat indignada, una bombona d'oxigen per respirar. Recordo un article de les activistes Lourdes Benería i Carmen Sarasúa, que denunciava els crims econòmics contra la humanitat. Una altra realitat llargament ignorada i oculta, que ara ens ha esclatat al damunt. Una nova mostra de crueltat infinita, negada amb obstinació, justificada a qualsevol preu, en benefici de la llibertat. Els manifestants d'Oslo, amb les flors a la mà, evoquen la profunda tristesa que desperta la intolerància extrema. De la mateixa manera, la legió de ciutadans que s'uneixen per a frenar els desnonaments, representa la resistència davant de l'adversitat. Vull creure, cegament, també, que guanyaran la batalla.