Carlos Sentís era franquista (un petit detall sense importància)


Carlos Sentís va rebre la Medalla al Mèrit del Treball l'any 2009. També va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1986), el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i el Premi Nacional del Periodisme (1998)


Com no podia ser d'altra manera, el diari dels Godó dedica una bonica editorial i diversos articles de record al seu col·laborador, Carlos Sentís, igual que en el seu moment ho feren amb un altre venerat franquista, Juan Antonio Samaranch, de qui en destacaren el paper de pare de l'olimpisme modern. José Antich demanava que la ciutat de Barcelona li retés homenatge, tot dedicant-li un carrer. Els pomposos i honorífics funerals, no havien estat prou humiliants. Sentís el retraten, bàsicament, com a cronista privilegiat del S.XX. També en ressalten el rol durant el retorn de Tarradellas, entre d'altres elogis que no esmentaré, per estalviar-me una mala estona. Mai no em va semblar que Sentís brillés com a periodista, tampoc es va penedir públicament del seu passat feixista. No queda més que concloure que es tractava d'un expert en l'art del canvi de jaqueta, com n'hi ha hagut tants en aquest país. Si penso en Josep Pla, la literatura té un pes tan extraordinari que el costat obscur de l'escriptor queda definitivament en segon terme, amb la qual cosa no pretenc insinuar s'hagi de silenciar cap episodi de la seva vida. El llegat planià -massa desconegut, encara- constitueix una aportació indiscutible a la cultura catalana. En el cas de Sentís, en canvi, el geni hi és inexistent. Podem dir, d'aquest personatge mediocre, allò tan tronat de sobreviurà en la seva obra? Al meu modest entendre, la naturalesa rèptil pesa més que cap altre aspecte. Els seus escrits antisemites i els articles vexatoris contra els immigrants murcians són d'una vulgaritat inoblidable, això si. Per a més referències, cliqueu aquí, aquí o aquí. La Vanguardia representa el paradigma periodístic del fracàs de la memòria històrica. No és pas d'estranyar, repeteixo, la glorificació de personalitats tan fosques com la de Samaranch i Sentís, sobretot si tenim en compte la trajectòria del rotatiu. Més xocant és el paperot de TV3, que també s'ha apuntat a passar de puntetes per sobre de les facetes més vergonyants. En definitiva, la nostra també és el reflex d'un passat aterridor, que retorna i ens sobresalta, una vegada rere l'altra.



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Hola Clara,
Començo admetent que quasi no he llegit res de Sentís. Dit això, ara recordo que quan va morir Samaranch tu i jo ja vam polemitzar. Això sí, em sembla recordar que va ser de bon rotllo, com no podria ser d’altra manera entre dues persones educades i respectuoses. Amb la mort de Sentís ara podria tornar-hi, però no ho faré. Canviaré d’estratègia i només et deixaré algunes preguntes. 1/ Una persona pot evolucionar, pot canviar a millor? 2/ Un delinqüent es pot rehabilitar? 3/ El col·laborador d’una dictadura pot més tard esdevenir un ferm defensor de la democràcia? 4/ Un exterrorista pot esdevenir amb els anys un respectat governant? 5/ Un escriptor pot, amb els anys, canviar d’opinió sense que se l’hagi de tractar de “chaquetero”? No cal que em responguis, sé quines serien les teves respostes.
Francament, no entenc aquest reguitzell de preguntes. En el meu post només pretenia criticar la glorificació d'un personatge amb llums i ombres (moltes ombres) que no em sembla que hagin quedat reflectides ni a TV3 ni a 'La Vanguardia'. Tampoc em sembla encertada la visió que ofereixen del paper que va tenir a la Transició, una etapa que han ensucrat a més no poder, com si el present no ens donés prou mostres que va ser un exercici pervers per procurar que no canviessin massa coses. Suposo que Sentís hi va contribuir poderosament. Si no l'has llegit, tampoc et recomano que ho facis. No et perds res. Ah! i els terroristes són perseguits, afortunadament, en aquest país. Els franquistes, no.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia