Chávez i Castro, en la salut i en la malaltia


Els dos dictadors llatinoamericans, a La Habana.


Chávez i Castro han estat colze a colze, en moments de dificultat personal. Més enllà de l'amistat que suposadament els uneix -i que tant han exhibit públicament-, és indubtable que els interessos que comparteixen ambdós dictadors, han contribuït a fomentar el suport mutu, en l'afrontament de les malalties que pateixen. Veneçuela i Cuba són dos fortins comunistes que es retroalimenten. Això no obstant, arran de la delicada salut dels comandantes, aquest binomi polític està en perill. L'avançada edat del líder cubà i les seves xacres, juntament amb el procés cancerígen del veneçolà, fan pensar en un futur d'allò més incert. L'opacitat sobre l'abast real de les seves dolències, enterboleix encara més l'horitzó.

Malgrat l'aparença granítica, cínica o indiferent de certs presidents, la tasca que desenvolupen pot esdevenir una màquina implacable, que afecti dramàticament el seu organisme. Fa unes setmanes, us parlava del llibre
En el poder y en la enfermedad, on s'hi exposa una tesi interessant, molt ben documentada, sobre la necessitat de transparència que té la ciutadania, respecte la salut dels seus caps d'Estat. Segons David Owen, metge i exministre britànic, l'esmentat coneixement és decisiu per a l'estabilitat dels governs dels diferents països, fins i tot per a l'ordre mundial. Contràriament a allò que s'ha escrit en alguns diaris, la manca d'informació no és pas exclusiva dels règims totalitaris. Mentre passava pàgines, he quedat esgarrifada de la precària salut mental de destacats dirigents com Winston Churchill, el qual, al marge de la coneguda afició a la beguda, patia episodis bipolars remarcables, entre d'altres problemes de salut, que podrien haver capgirat el curs de la Història. Sobre JFK han corregut rius de tinta. Patia la malaltia d'Addison, condició que va ocultar deliberadament i que podria haver contribuït al fiasco de Bahía Cochinos. Pel seu allargat currículum mèdic, Kennedy mereix un capítol a part. Més exemples. El càncer de pròstata de François Mitterrand va esdevenir un vertader secret d'Estat, en consonància amb el seu habitual doble joc, traduït en un agònic final de mandat. En contraposició, l'honestedat del nord-americà Dwight Eisenhower, un dels primers mandataris decidit a fer públiques les seves complicacions cardíaques. Una sinceritat que els ciutadans van acollir amb gratitud. En el cas de Bush o Blair - Owen ni tan sols esmenta José María Aznar, vet aquí la petitesa del personatge-, una descomunal síndrome d'hybris hauria condicionat la destrucció a l'Iraq, en el marc d'una operació absolutament mancada de criteri militar professional. Potser convindria anar un xic més enllà i preguntar-se si certa prepotència no afavoreix determinats interessos. Sense polítics folls, no es podrien mantenir segons quins privilegis geoestratègics. Ara hauríem d'analitzar els fils invisibles, que suposadament mouen els titellaires del poder econòmic. Però això ja són figues d'un altre paner.

En conclusió, l'opacitat podria haver tingut conseqüències tan tràgiques com la revolució islàmica iraniana, que es podia haver previngut si s'hagués afrontat de bon principi la leucèmia del xa de Pèrsia. En el cas dels països llatinoamericans, si seguim la lògica exposada, no és massa bon senyal que es mantigui el secretisme. Sóc conscient que hem d'evitar caure en la temptació de la derrota anticipada. Més tard o més d'hora, caldrà prendre nota dels desastres del passat. Potser no quedarà altre remei.



Comentaris

Clidice ha dit…
El mal dels països sudamericans és que tot està tan pervertit d'ençà la colonització que si una cosa és dolenta, l'altra és pitjor. I sempre, sempre, hi ha un titellaire sota una titella, i els que hi ha al davant, en aquests nivells, sempre són titelles.
Si, la veritat és que el món del poder és tan complicat i obscur que l'última cosa que et pots creure és el que veus a primera vista... per això la demanda de més transparència, en tots els àmbits, és necessària si realment volem construir una vertadera democràcia...

Traducció del blog