Una altra paraula tabú

Eutanàsia. Cada vegada que algú pronuncia aquesta paraula en l'àgora pública es genera un rebombori important, prou semblant al que desperta encara l'avortament. En funció de quin discurs escolti, hom té la impressió d'haver viatjat a través del túnel del temps. Vet aquí un dels apocalíptics missatges publicitaris del Canal Interconomía: Él está en contra de eliminar ancianos para ahorrar en sanidad. Eliminar ancians. Per estalviar en sanitat. Vaja. Al marge de les respectables creences espirituals que professin alguns ciutadans, penso que és necessari donar un punt de vista científic a l'eutanàsia, per a tractar-la amb l'imprescindible rigor. No es tracta de despatxar el debat de manera frívola, a favor de la mort, això seria tremendament cruel, però tampoc de donar-li un enfoc criminalitzador, que s'allunyi de la polièdrica realitat. És ben sabut que decreix la cultura de l'esforç i la consciència que tenen els joves de fins a quin punt cal respectar les persones grans i atendre les seves necessitats. Això no obstant, també hi ha éssers humans que agonitzen, al llindar entre la vida i la mort. Dansem entre dues aigües, és prou fàcil naufragar-hi.

Una de les nombroses evidències que es va posar de manifest en la Segona Assamblea Mundial de l'Envelliment va ser el canvi general, durador i sense precedents que suposa l'envelliment de la població. Les seves conseqüències són tan profundes que alguns experts l'anomenen 'revolució silenciosa', la qual ja no pot passar inadvertida en cap agenda política. Dins del col·lectiu de les persones grans, els que avancen més ràpidament en nombre són els integrants de la quarta edat. Els més grans, entre els més grans, que podríem situar, al nostre país, a partir dels setanta-cinc anys en endavant. Malgrat que hi ha moltes persones que viuen aquesta etapa de manera plenament satisfactòria, el més probable és que apareguin tota mena de xacres. Una de les principals preocupacions durant aquesta fase del cicle vital és, precisament, la capacitat de poder-se valer per un mateix fins al final. Dignitat i autonomia, són dos mots bastant habituals. Fins a quin punt tenim dret a decidir el moment en el qual volem marxar? Baltes i Smith (2003), experts en psicologia gerontològica, plantejaven en un interessant article els dilemes de la quarta edat. Els autors consideren que l'optimisme aplicable a la primera etapa de la vellesa no és possible més endavant. La capacitat adaptativa es veu seriosament limitada, apareix l'estrès crònic, hi ha major prevalença de demències, de la mateixa manera que augmenten la fragilitat i la morbidesa. La quarta edat, doncs, no pot ser considerada com una simple continuïtat de la tercera, ja que hi abunden les pèrdues, més que no pas els guanys. Cal plantejar-se qüestions com la mortalitat psicològica dels individus i de quina forma se'ls pot garantir una vida digna. Bàsicament, tenim dues opcions. Mirar la realitat a la cara, amb serenitat i compromís, o enrocar-nos en postures monolítiques, tan en voga darrerament.