Una altra Casablanca



El cinema és una eina assequible per a trencar tòpics sobre els països de procedència dels ciutadans d'origen immigrat



La fascinació per Casanegra, de Nour-Eddine Lakhmari, m'ha fet despertar l'interès pel cinema marroquí. Suposo que també és degut a la important presència d'aquest col·lectiu a Catalunya, que és el més nombrós entre el gruix de ciutadans d'origen immigrat. Tot passejant per Palafrugell, el meu poble, a vegades tens la impressió que has viatjat cap algun indret del Marroc. Malgrat les innegables controvèrsies i polèmiques penso que gaudim d'una convivència ben pacífica; els llaços entre comunitats es van enfortint a mesura que transcorren els anys, a la vegada que es desmunten bastantes idees preconcebudes, en una i altra direcció. Com que conec de prop aquesta realitat, no sóc sospitosa de ser una happy flower, ni res per l'estil. No obstant això, sóc conscient que resta bastanta feina pendent, la qual, tal com jo ho veig, té més a veure amb la manca de recursos i una pèssima gestió dels fluxos migratoris que amb la dificultat de convivència entre cultures -que també aporta avantatges de les quals amb prou feines es parla a la premsa-. Però avui ens referim al cinema, una finestra singular a tants països en bona mesura desconeguts, tot i que ens n'arribin gran quantitat de notícies, majoritàriament vinculades als conflictes. Ahir em vaig enganxar a una altra visió diferent de Casablanca, també a Filmoteca 33, de tal manera que gairebé no queda ni rastre del magistral retrat en blanc i negre, que tots coneixem. A Marock, de Laïla Marrakchi, s'hi mostra l'estil de vida d'un grup d'adolescents de classe rica. Se situa en un escenari oposat al del clima irrespirable i claustrofòbic d'aquells dos nois de barri, tan tendres com salvatges, que vivien a Casanegra. En aquesta ocasió, es tracta d'un film completament obert al mar, que exposa com a tema principal el debat entre la imposició de les tradicions i una opció de vida més lliure, encara que no mancada de conflictes i contradiccions. S'ha de dir que el resultat no és tan brillant, el fil conductor és propi del drama romàntic convencional, força previsible, però mostra amb encert els dilemes propis de l'adolescència, els prejudicis entre religions i la misèria moral que es pot engendrar en les classes acomodades. Un cop més, es tracten qüestions locals però universals que demostren que no som tan diferents com sembla. O ens volen fer creure.



Comentaris

Traducció del blog