Als gossos




Circula el tòpic que els gossos s'assemblen físicament als amos. Desconec què hi ha de cert en això. Tampoc ho trobo massa interessant. Penso que és més objectivable constatar com el comportament humà influeix en les bèsties. I viceversa: aquestes poden tenir un efecte benefactor (o no) sobre els primers. Personalment, sóc poc partidària de tenir animals domèstics, sé que seria complicat cuidar-los de manera adequada. Per altra banda, no sé fins a quin punt anem contra natura quan ens posem segons quins animals a casa. Al meu entendre, determinats estils de vida no permeten les condicions adients. En ocasions, he tingut la temptació de comprar un gos o anar-lo a buscar a la gossera però després he pensat en les conseqüències i he optat per tirar-me enrere. Recordo un parell de hàmsters que van morir quan era una nena perquè no vaig donar-los les atencions que requerien. Un bon dia, vaig trobar-los més secs que un bacallà. Després tenia malsons, el sentiment de culpa va acompanyar-me durant molts anys. D'aleshores ençà, m'ho he pensat dues vegades abans de fer-me responsable d'un animal. No tothom està fet per tenir-ne, és clar, cal posseir certes aptituds. Això no obstant, un estiu més, he presenciat la depriment i vergonyosa escena de gossos abandonats per la carretera, desorientats, perduts i tristos. Comencen les vacances i l'animal molesta. Adéu al compromís. També és fàcil observar com alguns amos tracten els gossos a cosses. Literalment. Fins i tot alguns dels que són qualificats de races perilloses. M'he arribat a qüestionar si no es comporten violentament com a reacció als maltractaments dispensats. Però no tot són objeccions, naturalment. Més enllà de l'àmbit domèstic, la utilització de gossos en el tractament de diversos problemes emocionals o certes discapacitats, ha demostrat efectes gairebé miraculosos. Tinc companys i companyes que mantenen un vincle meravellós amb els seus animals. Hi ha persones que guarden records entranyables dels diferents gossos que els han acompanyat tan amistosament al llarg de la vida. M'hi va fer pensar un emotiu article de Manuel Vicent, publicat ahir a El País. Per això avui he pensat en dedicar el post als gossos. Bé que s'ho valen.



Comentaris

Clidice ha dit…
Són "bona gent" els gossos, i els gats també, perquè no? Com tu, no tinc cap animal domèstic perquè em nego a tenir-lo tancat i a la dictadura d'haver-lo de treure 3 cops al dia. Tot i això m'he criat entre ells per l'origen pagès de la meva família. Al món rural, gossos i gats són útils i tot té més sentit. Sempre m'he preguntat, però, quin mecanisme ens fa obligar un animal a viure d'una forma totalment contrària a la seva natura. Estic convençuda que la gent que té mascotes (odio aquesta paraula) ho fa de bona fe i estan convençuts que estimen els animals, i a més, segur que n'obtenen grans beneficis psicològics, però no és humanitzar-los i perdre la perspectiva, malgrat que faci tants segles que convivim?
Certament, jo també penso és un error força comú pretendre humanitzar els animals domèstics, després ve quan sorgeixen els problemes, els costa quedar-se sols, etcètera... El post dedicat als gats, el reservarem per un altre dia!

Traducció del blog