Petita història d'un heroi amb peus de fang



No és la primera vegada que ens referim al personatge que doblega l'equena. Tampoc als herois amb peus de fang, que tant abunden a les pàgines dels diaris. Recordem la història. Breument. Antonio Puerta agredeix la seva companya sentimental, Violeta Santander. En la baralla hi intervé el professor Jesús Neira, que surt ben malparat de l'actuació. Puerta li dóna un cop de puny a traïció que provoca el seu trasllat a l'hospital. Entra en coma profund. La commoció és general. Declaracions incendiàries de la dona defensada, amb lapidació mediàtica inclosa. Contràriament al que l'audiència n'esperava, Neira es recupera de la gravíssima situació. En aquest punt, la narració dels fets adquireix una dimensió èpica. L'entronitzen com a heroi nacional, en la lluita contra la violència masclista. Esperanza Aguirre, populista com ella sola, l'investeix president del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género. També exerceix de tertulià estrella, a les profunditats de la caverna. Fins i tot publica un llibre. El Gandhi de Madrid no s'oblida de passar per caixa. Però no totes les gestes de Neira són irreprotxables. És partidari de l'ús de les armes, el seu to verbal és hostil i està carregat de prejudicis, més propis de la vella escola que d'una societat oberta i dialogant. Sonen les alarmes, ell no és la persona més adequada per al càrrec que li han assignat! Amb tot, no dimiteix. Recentment, l'han detingut mentre conduïa per l'M-40. Triplicava la taxa d'alcoholèmia permesa. Tindrà alguna conseqüència, la temeritat? No ens atrevim pas a fer un pronòstic definitiu. Ignorem com acabarà el serial. Si el professor deixa de ser rentable, potser li donaran una bona puntada de peu al cul. La seva categoria humana i talla professional no hi tindran res a veure, per descomptat. Si aquest fos el desenllaç, seria un penós final, per a un heroi de cartró pedra. Ara que ens hi havíem acostumat i li teníem tant d'afecte!



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Clara,
Tenia una bona imatge d’aquest Neira però un dia el vaig veure en una tele d’aquestes tan estranyes de Madrid i em va semblar un perfecte intransigent amb tot allò que no coincidia fil per randa amb les seves idees ultramuntanes. Això sí, chapeau pel seu gest de defensar aquella dona, però a partir de la seva intervenció televisiva vaig arribar a la conclusió, potser equivocada, que Neira es va ficar en aquell “fregao” més mogut pels seus impulsos violents que per una altra cosa.
Miquel, jo tinc la mateixa impressió. Tot plegat va ser una història molt rentable des del punt de vista mediàtic, amb un inici, nus i desenllaç fantàstics per a una novel·la plena de bons i dolents. Però la realitat sovint és més complicada, tal i com ara s'ha descobert. El que trobo més penós i lamentable de tot plegat és que li ofereixin un càrrec de tanta importància social només perquè ha estat un heroi televisiu... Ja sabíem que la política era un circ però no fins aquests extrems!

Traducció del blog