Violència masclista (aquella patata calenta)



Després d'incomptables campanyes institucionals, tríptics acolorits, concerts solidaris, fotografies impactants i ministeris creats expressament pel tema, no fa la impressió que la violència masclista sigui un problema social en vies de solució. Els telèfons antiviolència i braçalets per a maltractadors resulten insuficients, són necessàries transformacions molt més profundes que no estan a l'abast de les polítiques bibianes que es practiquen darrerament. La destrucció d'un organisme oficial a Madrid, per l'errada flagrant de col·locar un inepte -Jesús Neira- en un càrrec de poder, és una mostra de la seriositat amb la qual s'enfoca la greu problemàtica. Llegeixo que els lectors de la Vanguardia.es consideren que les lleis contra la violència de gènere són ineficaces. Hi estic totalment d'acord. El buit legal encara es fa més palès quan es tracta de maltractaments purament psicològics, que originen greus seqüeles emocionals. En aquest punt, caldria ser especialment sensibles amb la figura dels menors, que sofreixen a l'ombra l'hostilitat dels seus pares. Quant a la premsa, més enllà del sensacionalisme de portada i la demagògia articulista barata, potser caldria centrar-se seriosament en la qüestió i veure quin és el conjunt de mesures -vertaderament eficaces- que caldria tirar endavant per a combatre aquesta xacra. Si parlo des de l'experiència clínica (em sento incapaç de fer una valoració sociològica àmplia de la qüestió) continuo amb la impressió que, massa sovint, es tracta d'una patata calenta de la qual ningú no es vol fer càrrec. Malgrat que hi hagi nombrosos professionals que treballen amb gran responsabilitat i sentit ètic, encara hi ha molta desinformació, manca de sensibilitat, por i sentiment de desprotecció. Quan es tracta d'organitzar un taller o muntar un sopar feminista, posem per cas, tothom hi està disposat. Ara bé, quan estàs al peu del canó i és necessari posar fil a l'agulla de debò, aleshores hi ha més reticències. Les coses són complicades. Topes amb la deixadesa, el pànic per les amenaces, la buidor, la ignorància. És realment esgotador veure l'actor o actriu de torn amb cara de males puces i una targeta vermella a la mà. Prou collonades, si us plau. Necessitem professionals formats en tots els àmbits, disposats a arremangar-se i treballar de valent. Si no és així, que deixin de cansar-nos la vista. La hipocresia també és violència i n'estem cansats, molt cansats.


Comentaris

Traducció del blog