Memòries



Adoro les memòries de personatges cèlebres. Recentment, he repassat la trajectòria vital de Moisès Broggi, Esther Tusquets o Tennessee Williams. Algú pot pensar que l'atractiu principal d'aquestes obres rau en la tafaneria que suposa mirar pel forat del pany, a la intimitat de l'implicat. Res de tot això és important per a mi i penso que tampoc constitueix el punt fort del gènere. Ara tinc entre mans l'original biografia de l'escriptora britànica P.D. James. Malgrat que no he llegit cap obra seva -segurament ho faré en un futur no gaire llunyà- les seves memòries em van atraure com un imant. Una dona de 77 anys, escriu el diari d'un sol any de la seva vida, alhora que mostra flashbacks al lector, que el transporten a la infància, vida familiar, trajectòria literària... La seva sensibilitat extraordinària i aguda intel·ligència ho tenyeixen tot. Una autèntica delícia. En els casos esmentats, sempre m'ha donat la impressió que em trobava davant d'un relat personal i proper, a vegades d'una sinceritat aclaparadora, que no ha escatimat en comentaris autocrítics. He valorat enormement la saviesa que transmeten cadascuna les seves pàgines i la perspectiva del temps, sobretot. Em sembla fonamental que les memòries s'escriguin al final de la carretera. Les vicissituds i reflexions que s'hi contenen adquireixen un sentit molt més profund. No sé quina mena d'atractiu poden tenir les memòries d'una adolescent, estrella del pop. Són alguna cosa més que pura bajanada comercial? Per altra banda, quan escrius a una certa edat, la necessitat inherent de recapitular, pròpia de la vellesa, confereix als escrits un caràcter terapèutic i testimonial, de gran vàlua personal i col·lectiva. La vista d'ocell sobre els darrers anys de la nostra història, tant a nivell nacional com internacional són un ingredient a tenir en compte. M'agraden les memòries escrites pels propis protagonistes -res de coautors ni ghost writers- sobretot si són escriptors, per la senzilla i plana raó que el text té una qualitat superior. Per motius professionals, representa un plus el fet que en la narració hi apareguin personages amb problemes severs de salut mental, hospitals psiquiàtrics, etapes vitals fosques, desequilibris emocionals i esperit de supervivència a dojo. Bé, tot això ho exposo a propòsit de les recentment publicades memòries de Tony Blair. El que més n'ha transcendit ha estat la defensa del president Aznar, la desmitificació de Lady Di i, principalment, la dura càrrega contra el seu successor, el desafortunat Gordon Brown -que no aconsegueix vendre el seu llibre ni en millor dels somnis-. Anem a pams. Quin interès tenen les memòries d'un polític? Generalment, els persegueix la fama de ser aconseguits treballs de maquillatge amb un punt de safareig i manipulació. Quina porció de veritat i mentida contenen? Adulteren els fets, a favor de presentar una imatge gloriosa de si mateixos? Amaguen interessos electoralistes? Qui les escriu, en realitat? Es presenta la història, que ens afecta a tots, amb l'honestedat i profunditat requerides? Sospito que s'hi oculta alguna cosa de 'Polanski' darrere el boom editorial que presenciem actualment...


Comentaris

Traducció del blog