Felipe i la droga



Un cop apartats de primera línia, els polítics tenen força tirada a fer florir empreses, reflexionar en veu alta i donar la nota. Coneixem sobradament les inclinacions intel·lectuals d'Aznar i les cullerades de Pujol, per posar un parell d'exemples. Sempre va bé mantenir un peu al poder, que no es perdi la influència. Entre el gruix de presidents retirats que encara mouen fils a l'ombra, Felipe González no es queda pas enrere. Al marge de la botànica, la joieria de luxe, els negocis transatlàntics i els passejos romàntics encara li queda prou temps com per apuntar sortides al problema de la droga. No hi tinc res en contra, en aquesta ocasió, seria absurd negar que l'experiència és un grau i certes aportacions són perfectament vàlides i benvingudes. En una recepció organitzada per l'ambaixador de Mèxic a Madrid, Jorge Zermeño, González va declarar que el narcotràfic no és exclusiu del país asteca sinó que té incidència internacional. Fins aquí, res de nou. La solució apuntada tampoc és trencadora ni realista però si valenta. L'exmandatari socialista va proposar convocar una conferència a nivell mundial per plantejar la legalització, com a única via per acabar amb el crim organitzat i l'espiral de violència. Va recordar el cas de la llei seca, als Estats Units, la qual, un cop abolida, va posar punt i final als conflictes. Bon exemple. A banda dels aspectes socials i polítics, des d'un punt de vista mèdic, hi ha professionals que també s'han manifestat a favor de la legalització, com el cirurgià Moisès Broggi, que considera que les substàncies tòxiques formen part de la humanitat i es una hipocresia negar-ho. La hipocresia és una constant en la batalla contra el narcotràfic. Un altre argument bastant adduït és que la prohibició fa augmentar la toxicitat de les substàncies. Dins d'un marc legal, com passa en el cas del tabac, les restriccions reguladores serien necessàries. Per altra banda, cal defugir les visions reduccionistes i valorar igualment els components emocionals. Els mecanismes addictius no funcionen només quan un tòxic arriba al cervell. Coneixem trastorns com el joc patològic, l'addicció al shopping, a les sectes, a internet, al menjar o a la televisió escombraria. Darrerament, fins i tot hem conegut casos de persones amb dependència als diners, com el nostre Fèlix Millet. Potser el mateix González ens podria informar sobre el potencial addictiu que té el poder i els fangars als quals et pot arrossegar. Ara mateix, penso en Roldán, Filesa o els fons reservats, els diners dels quals, en part, havien d'anar destinats a la lluita contra el narcotràfic. Posats a donar lliçons, ens podria fer saber on han anat a parar.


Comentaris

Traducció del blog