Casanegra, a la recerca d'un ideal


Nour-Eddine Lakhmari és el director de Casanegra


Una altra meravellosa pel·lícula de Filmoteca 33. El bon cinema contribueix a la felicitat, d'això ja en parlarem en una altra ocasió. Casanegra és el revers de la glamurosa Casablanca de Bogart. En principi, pot semblar un film de tipus intercultural, com qualsevol altre, amb intenció de mostrar la precària realitat dels suburbis de la ciutat. Prostitució, droga, violència masclista, explotació laboral i treball infantil s'hi exposen sense tabús. Però és molt més que això. Un film amb vocació trencadora, que va tenir gran acollida de públic al seu país i també va generar dures crítiques entre els sectors islamistes conservadors. A Casanegra, els estereotips europeus sobre la cultura marroquina cauen com un castell de naips. El director defensa que, avui en dia, es queda curt definir Casablanca com una ciutat àrab. Adil i Karim són dos personatges de caràcter absolutament universal, que lluiten per la supervivència, moguts pels seus propis ideals de felicitat. El primer, està fascinat per la ciutat de Malmö, a Suècia, d'ençà que el seu oncle li va enviar una postal. Viatjar-hi és el seu motor vital, encara que es tracti d'un horitzó impossible. Karim, per la seva banda, exerceix de petit capo de barriada i està enamorat de l'atractiva dependenta d'una botiga d'articles luxosos, de qui també el separa un abisme. Les seves aventures i desventures els conduiran a una nova mirada sobre la ciutat que els ha vist créixer. Malgrat que desprengui tanta duresa, en el seu conjunt, em va semblar un bonic cant a la vida, l'amistat i amor als orígens. Fins i tot les escenes més crues contenen una gran bellesa. Els actors que van donar vida als protagonistes no són artistes professionals sinó nois que han viscut en la pròpia pell la caòtica i magra quotidianitat que mostren a l'espectador. Un recurs que ja han utilitzat amb anterioritat altres directors. Val la pena apuntar que la pel·lícula té un component marcadament autobiogràfic. A diferència d'Adil, Nour-Eddine si que va emigrar del seu país a la recerca d'una carrera a Europa. D'altra manera, suposo que hauria estat complicat realitzar el seu brillant talent com a cineasta. Segurament sóc injusta en aquesta observació però hi trobo una certa contradicció en el fet de desmitificar el somni europeu, després d'haver-lo assolit.


Comentaris

Traducció del blog