Desolació


Plaça Urquinaona, ahir. Fotografia de Maite Cruz.



No és possible escriure res encoratjador, després dels gravíssims disturbis d'ahir. El profund malestar social i l'excessiva indulgència han eclosionat, una vegada més, en forma de manifestacions d'una violència descontrolada, que es repeteixen sistemàticament, amb qualsevol excusa. Se suposava que ja teníem una certa experiència acumulada. Coneixíem la trista dinàmica dels darrers anys. Ahir era el dia més escaient per a desallotjar els okupes atrinxerats al centre de Barcelona? De debò que ningú va preveure que es desfermaria novament el vandalisme? Aquesta inoportuna acció policial, no és una clara pífia de la Conselleria d'Interior? Qui s'hauria de fer càrrec dels abundants desperfectes? Els antisistema? Els comerciants? L'Ajuntament? Suposo que demanar responsabilitats polítiques és completament inútil.
Els aldarulls i les destrosses, evidentment, van molt més enllà de la vaga general, encara que sempre hi ha algú que prova de confondre naps amb cols. Els brots de violència no se s'eradicaran tan sols a cop de porra i sentències exemplars, malgrat que la repressió policial sigui necessària. Tots estem d'acord que fins ara s'ha actuat amb excessiva permissivitat. La capital catalana és un campi qui pugui. Un tot s'hi val, si. A bones hores ve l'alcalde Hereu a fer el ploricó. Això seu no és mala sort, no confonguem els termes. Quan gires la cara als conflictes de la teva ciutat, aquests t'esclaten a la cara, més tard o més d'hora. La mala sort es busca, no es troba casualment. Tal com jo ho veig, és contraproduent recórrer a les solucions d'emergència. A la caça de quatre caps de turc no s'ataquen els conflictes d'arrel. Ans al contrari, pot ser que es donin més ales als radicals. El mal ve de massa lluny i és profund. Molt profund. És global i polièdric. Són els bancs, els governs, els sindicats, les empreses, els treballadors, els ciutadans d'arreu. Les mancances, els abusos, la deixadesa, la desesperança i la incertesa generen un ofec vital que pot degenerar en violència. Tal i com va passar a Grècia, amb els estudiants. És sobrer dir que aquesta catarsi hostil no condueix a la sortida de la crisi però és el fenomen social que tenim damunt la taula, ens agradi o no. Caldria analitzar-lo amb profunditat, rigor i compromís. Espero que avui, després de la ressaca vaguista, els mitjans públics catalans, completament desapareguts en combat, pensaran en suggerir-nos algunes solucions. Si els està permès, naturalment.



Comentaris

S.N. ha dit…
Jo em demanava si es manifestaven en contra dels contenidors i de les papereres...si no, per què els hi calaven foc? Què té a veure el tocino amb la velocitat?? No ho entendré mai per anys que visqui...
Davant d'una crisi com la que vivim, a tants nivells, encara que costi d'entendre, hi ha persones que busquen la sortida de la violència, encara que no condueixi enlloc...

Traducció del blog