El peixet

El pare ha comprat un peixet taronja al seu fill, que avui ha fet quatre anys. Al vespre, el nen tira menjar a la peixera, uns paperets de diversos colors, que fan una mica de pudor. Quan es comença a fer fosc, diu bona nit al seu nou amic, amb els llavis enganxats al vidre. Se’n va a dormir pensant el nom que li posarà. Es podria dir Nemo, suggereix el pare, tenen el mateix color. L’endemà, trista sorpresa, troben surant el peixet a l’aigua i el nen té un bon disgust. Li cauen llàgrimes com cigrons. El pare ha explicat que s’ha mort, l’aboquen junts a la tassa del vàter. Li fan adéu amb la mà. El pare tira la cadena i se’n va a preparar l’esmorzar. Tenen pressa, faran tard al casal d'estiu. Avui hi ha excursió a Torroella de Montgrí i el dia serà llarg. De tornada, el nen ha estat rumiant a l’autocar. En retrobar-se amb el pare, li fa aquella pregunta que ha rondat pel seu caparró durant bona part del dia:

-On deu ser el peixet, ara?

-És al cel dels animals, amb els altres peixos. També hi ha gats, lleons, dofins… Tots junts es fan companyia, saps?

-Papa, però si l’hem llançat al vàter!