Fatalitat
A l'estació de Caldes de Malavella, no tens altra opció que creuar la via
L'hi podria haver passat a qualsevol. A vegades, em pregunto fins a quin punt es pot prevenir, la fatalitat.
Si revisem el passat i fem recompte de la quantitat d’imprudències que hem comès, al llarg de la vida -sense ser especialment temeraris- no podem deixar de reconèixer que, malgrat tot, hem estat afortunats. Existeix algú, que hagi estat sempre prudent? Això no treu, com diu Salvador Giner, que vivim una època especialment impacient. Si el sociòleg fés el seu particular screening vital, no obstant, de ben segur que també toparia amb més d’una d’aquestes nefastes imprudències-impacients, que han costat la vida a dotze persones. Penso que hi ha impulsos que són consubstancials a l’adolescència i la primera joventut -sobretot si l'ambient és festiu-, no pas a l’etapa històrica. Cal recordar la manca de límits i de regulació, és clar. Les aglomeracions necessiten control i aquest, en certa manera, hi va mancar. Després hi ha els hàbits. A l’estació de Caldes de Malavella (a la foto), per posar un exemple que m’és proper, no tens més remei que creuar la via perquè no existeix cap altra opció per pujar al tren, direcció Barcelona o d’accedir a l’estació, si véns de Figueres. O creues la via o creues la via. Ni tan sols hi ha una trista barrera per impedir el pas, quan s’acosta un comboi.
La paciència i la prudència s’aprenen amb els anys. Els hàbits, en canvi, es resisteixen.
Massa factors, tots junts. Una sola sensació d’impotència. Ja no hi ha marxa enrere...
Si revisem el passat i fem recompte de la quantitat d’imprudències que hem comès, al llarg de la vida -sense ser especialment temeraris- no podem deixar de reconèixer que, malgrat tot, hem estat afortunats. Existeix algú, que hagi estat sempre prudent? Això no treu, com diu Salvador Giner, que vivim una època especialment impacient. Si el sociòleg fés el seu particular screening vital, no obstant, de ben segur que també toparia amb més d’una d’aquestes nefastes imprudències-impacients, que han costat la vida a dotze persones. Penso que hi ha impulsos que són consubstancials a l’adolescència i la primera joventut -sobretot si l'ambient és festiu-, no pas a l’etapa històrica. Cal recordar la manca de límits i de regulació, és clar. Les aglomeracions necessiten control i aquest, en certa manera, hi va mancar. Després hi ha els hàbits. A l’estació de Caldes de Malavella (a la foto), per posar un exemple que m’és proper, no tens més remei que creuar la via perquè no existeix cap altra opció per pujar al tren, direcció Barcelona o d’accedir a l’estació, si véns de Figueres. O creues la via o creues la via. Ni tan sols hi ha una trista barrera per impedir el pas, quan s’acosta un comboi.
La paciència i la prudència s’aprenen amb els anys. Els hàbits, en canvi, es resisteixen.
Massa factors, tots junts. Una sola sensació d’impotència. Ja no hi ha marxa enrere...
Comentaris
Mira l'apunt d'avui del Francesc Puigcarbó. El Perich la clava, uns quants anys enrere...
Ara em passo per can Puigcarbó, gràcies per l'avís!
Apiano. Historiador romà.
aquesta frase ho resumeix molt bé. Davant de casa hi ha dos pasos de vianants amb semàfor i tot. Doncs bé els jubilats (jo encara no!) travessen pel mig del carrer i a més a més en diagonal que es tarda més i si pot ser són coixos o de reduïda mobilitat. Ja n'han enganxat més d'un, però no hi ha res a fer.