Engabiades

-


Diuen que Miley Cyrus, a la pell de Hannah Montana, s'hi sentia engabiada.

No haurà sortit d'una gàbia, per tancar-se en una altra?







Comentaris

Clidice ha dit…
al final l'únic que importa és vendre no? si només tens un cos doncs véns el cos, després ja sortiràs a la premsa quan vagis a visitar negres i els portis quatre xavos ... per vendre més.
4 de juny del 2010, a les 11:50
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Segur que totes aquestes "estrelles" tenen moltes més coses a dir però, lamentablement, la indústria musical les encasella sempre en els mateixos rols. El sol fet que es copiïn entre elles de manera tan descarada és una bona mostra del marge de creativitat que els permeten. Sexe i agressivitat són ingredients imprescindibles...
4 de juny del 2010, a les 16:36
S.N. ha dit…
Què voleu que us digui...el feminsime és el meu tema i m'he de "barallar" amb quasi tothom per defensar-lo.
Em refereixo més a la "frase del dia"; una nena de 3 anys a un comentari referit a "estos niños" va respondre "eh! Que yo soy una niña!" quina feinada li queda, pobreta!!

Referit al post, no trobo natural passar de fer una serie INFANTIL a semblar un "punton verbenero" que se'n diu. Es veu que si no sembla que estiguis en plè acte sexual no ets una dona com déu mana...no?
4 de juny del 2010, a les 20:38
Clara Esquena i Freixas ha dit…
La veritat és que hi ha bastantes noies adolescents amb aquest "síndrome Hannah Montana", reben tants estímuls sobre la sexualització de la dona que si no les imiten els fa la impressió que ja no existeixen... greu error!
5 de juny del 2010, a les 10:43
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Pedagogia de l'Holocaust: mai més contra ningú?

-
Imatge
  Una jove es fa una selfie davant del camp de concentració d'Auschwitz. Foto extreta d' ABC News . Arran del genocidi a Gaza, milers de persones arreu del món es formulen la mateixa pregunta: com és possible que es repeteixi la història? Si els israelians conserven la memòria de la Xoà (més coneguda per nosaltres com a Holocaust) per què permeten la massacre dels palestins? És que no han après res del passat? La resposta seria que sí que s'ha produït un aprenentatge, però no pas en la direcció esperada.  Val a dir que dins la comunitat jueva s'han alçat veus esfereïdes davant del que està succeint a la Franja de Gaza. Hem vist persones jueves de totes les edats en manifestacions, xarxes socials i mitjans de comunicació expressant-se de manera inequívoca en contra de la política genocida de l'Estat d'Israel. "No en el meu nom" és una proclama coneguda des de fa dècades i que ara ressona amb més força que mai. Desitgen que no deixin de denunciar-se les...
Més informació

"Trilogia de Copenhaguen", un nou capítol

-
Imatge
L'autora danesa  Tove Ditlevsen treballant en una de les seves obres. L'escriptura la va ajudar a sobreviure les circumstàncies més fosques imaginables. Imatge extreta d'Spectator Australia. En acabar la novel·la d'autoficció "Les cares" de Tove Ditlevsen, la "Trilogia de Copenhaguen" va passar immediatament a la meva llista de llibres pendents perquè en aquella història ja hi vaig endevinar una visió trencadora i coratjosa sobre els problemes psicològics. Aprofitant l'avinentesa d'una iniciativa temàtica a Instagram, m'he endinsat novament en l'univers de la reconeguda escriptora danesa, la intensa vida de la qual es manifesta en tota la seva obra, tant narrativa com poètica. La biografia es divideix en tres parts. La primera té lloc al barri obrer de Vesterbro de Copenhaguen, en el període d'entreguerres, on es descriu l'ambient asfixiant i sòrdid en què va créixer la Tove i que marcaria els seus passos de joventut, narra...
Més informació

Cal llegir Hosseini per entendre l'Afganistan?

-
Imatge
 Una imatge de la pel·lícula " The kite runner " [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini  i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre. Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comun...
Més informació