dimarts, 30 de juny de 2009

Incoherència


Després de la clamorosa absència dels nostres representants polítics al comiat de Vicenç Ferrer, la Generalitat ha anunciat a bombo i platerets que vol apostar fort per la candidatura de la seva Fundació al premi Nobel de la Pau.

Recordem que Vicenç Ferrer va expressar que no tenia cap interès en rebre aquest guardó. Cito les seves paraules: "No vull el Premi Nobel. Per què? Podria ser com una punyalada trapera, i després què fas? et donen molt pocs diners i la gent no et deixa viure en pau".

Seria d’agrair una mica de coherència: menys aparador i més sentiment autèntic.

És demanar massa?

dilluns, 29 de juny de 2009

Maldat quotidiana

Algunes persones que em consulten són víctimes del que podem anomenar maldat quotidiana. Res de baralles ni brutals agressions; es tracta d’una hostilitat diària que queda soterrada per la rutina i que sovint passa completament desapercebuda. Que no ens n’adonem, no vol dir, ni molt menys, que no ens afecti. Tot el contrari. Els símptomes que provoquen les agressions psicològiques són ben vius i manifestos. Els malvats quotidians tenen un sisè sentit per tocar-nos el punt dèbil i fins i tot fer-nos creure que som nosaltres els trastocats. És per això que és tan necessari desenvolupar un receptor mental per a detectar maltractaments. D’aquesta manera, amb els ulls ben oberts, serà més difícil que ens puguin fer mal.
Una de les medicines que aplico en aquests casos és una frase atribuïda a Eleanor Roosevelt: Ningú pot fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment. Aquesta mena de sentències, si s’utilitzen de manera benèvola, tenen la virtut de tocar el cor i fer-nos més conscients de la realitat que ens envolta. Per aquest motiu -amb més o menys encert- sempre n’escric alguna que acompanya el missatge, a la banda superior dreta del blog.
Tornant al tema dels assetjadors, us diria que ja s’hi poden esforçar, que si no en fem cas, no tindran cap mena d’influència sobre nosaltres. Prendre distància és un exercici més que saludable. Quan t’hi acostumes, fins i tot hi acabes trobant el gust. Si aquells que maltracten no es poden curar la mala bava, millor que es paguin una teràpia, que els afectats tenen altra feina i volen viure amb pau i tranquil·litat.

divendres, 26 de juny de 2009

Agressions a Passeig de Gràcia

M'havia promès que no tornaria a escriure fins dilluns però sempre que passo uns dies a Barcelona arribo amb alguna historieta per explicar.
El dijous al migdia vaig quedar amb un familiar a Passeig de Gràcia, per anar a dinar plegats. El vaig trobar molt trasbalsat perquè una dona d’entre trenta-cinc i quaranta anys l’acabava d'agredir mentre passejava tranquil·lament prop de La Pedrera. Sense que vingués a tomb de res va veure com l’alienada senyora l’engrapava per un braç i l’encastava a la paret, mentre cridanva: No em vols ajudar!. Malgrat l’ensurt, se la va treure de sobre i la dona -totalment descontrolada- va continuar repartint llenya als vianants. Pel que sembla, és una vella coneguda de la zona. Va amb una carpeta blava sota el braç, pidolant pel carrer. Si no rep l’ajuda que sol·licita, pot reaccionar de manera violenta. En altres ocasions, havia tingut l’ocurrència de fer la traveta a una noia embarassada o li havia donat per punxar amb un llapis els vianants insolidaris.

Al voltant de mitja hora després de les agressions, van comparèixer un parell de policies municipals (molt amables i servicials, tot s’ha de dir) que no van poder fer gran cosa per solventar la situació. Segons van explicar, quan es tracta d’una persona amb les facultats mentals pertorbades estan lligats de mans i peus perquè la justícia no empara la seva actuació. Com a molt, van dir, la podrien portar a l’Hospital Clínic, on li farien una revisió i tornaria a sortir per on havia entrat. Al màxim a què van aspirar va ser a recollir el seu nom i cognoms, per tal que el jutge comencés a obrir diligències. També van vigilar que no continués atonyinant la gent. Era evident que la dona necesitava tanta o més ajuda que els pobres vianants agredits. ¿No hi havia ningú que la pogués atendre als serveis socials de la ciutat?
No em direu que no sigui estrany que les forces de l’ordre públic tinguin plena llibertat d’actuació en segons quines manifestacions i no puguin fer res per evitar estomacades en ple centre de Barcelona. Un país ben curiós, el nostre...

dimarts, 23 de juny de 2009

Bona Revetlla


La Revetlla de Sant Joan no em fa cap il·lusió. Més aviat és mandra el que em provoca el fet d’haver de sentir els espetecs dels petards i aguantar els excessos dels altres. Per això fa temps que no surto de festa aquesta nit.
Els records més bonics que en conservo són de la infantesa. Les fogueres (entre altres coses, cremàvem llibres de text), els petards, les històries de bruixes, la coca i els focs artificials creaven una atmosfera difícil de descriure amb paraules. Una sensació vibrant, com de viure una vetllada irrepetible i màgica. Segur que sabeu de què us parlo. Si estic en companyia de nens, torno a gaudir d’una nit que d’altra manera em resultaria terriblement repetitiva.

Sigui com sigui, espero que passeu una bona Revetlla. Jo me n’aniré a dormir ben aviat, que demà m'haig de llevar molt d'hora. Si no hi ha novetats, ens retrobarem la setmana vinent.

dilluns, 22 de juny de 2009

Escriptors que perden el temps


"Pero el principal motivo de esta falta de solidaridad entre escritores es la televisión. La televisión es una golosina demasiado apetecible para el escritor. ¿Cómo negarse a salir en la pequeña pantalla cuando es gracias a ella que el escritor vende y escribe libros? A fuerza de salir en la televisión el escritor se transforma en actor, aprende a hablar bien, a moverse de la manera adecuada y a desenvolverse en ese medio como un verdadero profesional. Y así es como poco a poco el escritor se olvida de que escribe libros y se imagina que es un actor o un político (los mejores profesionales del medio televisivo), y en esta carrera inútil de ser el mejor del medio, el de más elevado índice de audiencia, el más comentado y parodiado, el escritor pierde una enormidad de tiempo, cuando no la ocasión de escribir su libro más selecto."

Viajar es muy difícil, pàg. 71.

divendres, 19 de juny de 2009

Dones iranianes

Tots sabem qui és Gisele Bündchen, Beyoncé Knowles, Britney Spears o Angelina Jolie. Tenim ben apamades les seves formes curvilínies, les ondulacions de les cabelleres i les trifulques de la seva vida sentimental. Si parlem de les advocades Nasrin Sotoudeh i Shirin Ebadi, la politòloga i sociòloga Azadeh Kian-Thiebaut o la cineasta Firouzeh Khosravani, la cosa es complica. No patiu, jo tampoc tenia ni idea de qui eren aquestes dones de l'Iran fins que m'he començat a interessar per elles, ara que tenen una mínima presència als mitjans de comunicació, atès el seu paper crucial en la transformació de la societat iraniana. Firouzeh Khosravani (a la foto) va participar a la Mostra Internacional de Films de Dones, que té lloc a Barcelona fins el 21 de juny. La cineasta es va fer ressò del model de dona imposat en el cinema del seu país, mare abnegada i nucli de la vida familiar. No hi ha lloc per a les intel·lectuals, polítiques, artistes i un llarg etcètera de possibilitats alternatives.
Certament, els models femenins són més diversos en els nostres mitjans de comunicació però encara predominen de manera escandalosa els estereotips masclistes. No és d'estranyar que, a cada cantonada, t'hi trobis un home de cromanyó disfressat de progre. Aquell que fa veure que et tolera però no suporta les teves idees, ni la teva presència al món. Aquell que no perd oportunitat d'esclafar-te com un escarabat, a la primera de canvi, amb qualsevol comentari ofensiu. Hem canviat una mica les formes, però no hem avançat tant.
Admiro profundament el coratge de les dones iranianes, la seva capacitat de lluita i superació. No sé fins a quin punt nosaltres no ens hem adormit als llorers.

dijous, 18 de juny de 2009

La felicitat, segons els nens



La Vanguardia publicava ahir els interessants resultats d'un estudi sobre felicitat, que va tirar endavant la facultat d'Educació de la Universidad Complutense. Un equip de pedagogs va entrevistar 817 nens i nenes entre 6 i 12 anys, durant el primer trimestre de l'any. El grau de felicitat dels infants era 8'5 sobre 10, una puntuació que descendia a mesura que s'acostava la preadolescència. El més interessant no és la nota que posen les criatures al seu grau de benestar (hi ha una tendència general a trobar resultats optimistes en els estudis de felicitat, hauríem d'analitzar detingudament el perquè) sinó els motius adduïts pels menors. En general, els infants associen el terme felicitat a tenir una família (amb independència del model), sentir-se part de la mateixa i compartir amb els seus membres fins i tot les tasques més rutinàries. A mesura que es fan grans, el benestar s'associa, a més a més, amb tenir amics i sentir-se acceptat per ells. En sentit contrari, la infelicitat té a veure amb la crispació i les baralles familiars o la malaltia d'un ésser estimat (incloses les mascotes!).

Gonzalo Jover, un dels investigadors, reflexiona molt encertadament sobre el fet que, en una societat consumista, no deixa de ser curiós que els menors no parlin mai de béns materials per referir-se a la felicitat. Quanta falta ens fa escoltar-los...!


dimecres, 17 de juny de 2009

Aquesta remor que se sent...


Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

dimarts, 16 de juny de 2009

Quatre paraules

Algunes persones vénen a la meva consulta amb la pretensió que les ajudi a controlar el consum de cocaïna (la freqüència, la quantitat, la dosi...). Missió impossible per a mi. Un dels trets distintius de l'addicció és, precisament, la il·lusió de control o la falsa creença que és possible dominar-se, sense veure's engolit per l'espiral destructiva. Altres característiques de les persones drogodependents són l'obsessió per la substància, el deteriorament en diferents àrees de la vida (família, treball, parella, salut, economia...) i la negació del problema. Encara que siguin trets molt bàsics i generals, resulten francament útils a l'hora de distingir les persones amb hàbits de vida poc saludables d'aquelles que necessiten un tractament de desintoxicació. Atès que en temps de crisi econòmica augmenta el risc de patir addiccions, val la pena tenir presents aquestes paraules: il·lusió de control, obsessió, deteriorament i negació. Potser algú de l'entorn necessita ajuda.

dilluns, 15 de juny de 2009

Addictes a Larsson

Es veu que aquest dijous surt la tercera part -a la imatge- de la trilogia Millennium, del malaguanyat escriptor suec Stieg Larsson, que va passar a millor vida sense conèixer ni gaudir del seu èxit aclaparador. Segurament, aquesta mort prematura ha contribuït a inflar encara més el fenomen literari de l'any.
El que corre pel boca-orella és que les seves novel·les generen una addicció insuperable. Fa un parell de dies, vaig veure a TV3 com l'escriptor Ferran Torrent explicava que s'havia estat tres nits senceres sense dormir, literalment enganxat a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Francament, no sé si n'hi ha per tant. La història té ganxo, no es pot negar, sobretot per la singular Lisbeth Salander, una atípica heroïna que ja ha fet el salt a la gran pantalla. Segons vaig poder llegir, algunes hackers expertes ja han detectat diversos errors en els procediments de la Salander.
Com us podeu imaginar, no es tracta d'alta literatura...
Personalment, vaig llegir Els homes que no estimaven les dones bastant tranquil·la, sense voracitat. No em va posseir cap esperit estrany. Penso que vaig comprar la segona part més suggestionada per la publicitat que per vertader interès; el llibre s'espera pacientment a la prestatgeria, que acabi amb altres lectures infinitament més captivadores. Em pregunto si aquesta addicció larssoniana respòn més a una cuidada estratègia de màrqueting que a l'autèntica vàlua de la història. Voleu dir que no se'n fa un gra massa?

dissabte, 13 de juny de 2009

Desafecció





V. M. B. (Barcelona)

Vaig cotitzar durant 50 anys a la Seguretat Social i quan em vaig jubilar, als 64 anys, només em van reconèixer 35 d’aquests 50 anys i em van descomptar el 8% perquè em faltava un any per complir els 65. Al gener, a causa del temporal de vent, van caure dos pins d’un veí sobre una casa que tinc al Baix Llobregat, però no he rebut ni un cèntim –ni cap ajuda– del veí, ni de l’ajuntament, ni de la Generalitat, ni de l’Estat. Al maig, vaig observar que quan Manuel Chaves va anar a visitar José Montilla, els cotxes oficials no cabien a la plaça de Sant Jaume i van haver d’aparcar-los al carrer de Ferran. Sumo tot això i se’m treuen les ganes de tornar a votar.

(Publicat avui a El Periódico de Catalunya)

divendres, 12 de juny de 2009

Teràpies naturals fora de joc


Ahir llegia a la premsa que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat el decret que la Generalitat va aprovar el gener del 2007 per regular les condicions per a l'exercici de determinades teràpies naturals, en considerar que vulnera la legislació estatal en matèria de salut.

El tribunal ha estimat així el recurs contenciós administratiu presentat pel Consell General de Col·legis Oficials de Metges contra el departament de Salut, el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya i la Federació d'Associacions de Professionals de Teràpies Naturals de Catalunya, en entendre que el decret era arbitrari doncs permetia que "aquells que no són professionals sanitaris exerceixin una professió sanitària".

El decret, en què la Generalitat regula les condicions per a l'exercici de teràpies com la naturopatia, la cinesiologia, l'acupuntura o la reflexologia podal, també ha estat impugnat pel Ministeri de Sanitat i pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya.

La sentència del TSJC, aprovada amb el vot particular de dues magistrades, anul·la el decret al considerar-lo disconforme amb l'ordenament jurídic ja que reconeix "l'exercici d'activitats materialment sanitàries a professionals no sanitaris, en establiments no sanitaris".

Per al tribunal, la legislació bàsica estatal no peca de la falta de regulació en què se sustenta el decret, sinó que preveu "que les activitats sanitàries només puguin ser exercitades pels professionals sanitaris i en els establiments sanitaris reconeguts". D'acord amb aquesta sentència, la normativa autonòmica no pot encomanar actuacions sanitàries a professionals no sanitaris, "ni reconèixer unitats sanitàries sense el requisit del professional sanitari llicenciat que sigui el responsable".

En contra d'aquesta opinió, les magistrades que han fet constar el seu vot particular mantenen que la legislació bàsica estatal només es refereix a les professions sanitàries titulades, i no a l'exercici de pràctiques que incideixen en la salut i benestar de les persones i que requereixen "només una habilitació administrativa". A judici de les magistrades, el decret de la Generalitat regula "les condicions d'exercici d'unes teràpies que ara per ara s'estan exercint sense cap tipus de control". Les jutges consideren que si la normativa de la Generalitat està d'acord amb les lleis o incorre en incompetència s'haurà d'estudiar "quan l'Estat ha de dictar normes bàsiques en aquesta matèria".

Personalment, em sembla una mala notícia. En el meu periple professional, he conegut persones molt responsables treballant en el camp de les teràpies naturals. Al mateix temps, n'hi ha d'altres sense cap tipus de formació, que fan l'agost a costa del sofriment dels altres. És per això que és tan necessària la regulació.
Tots aquells professionals que s'erigeixen en amos i senyors de la intervenció sanitària es podrien qüestionar els motius del boom dels tractaments alternatius. Potser és que no en tenim prou amb la cultura del fàrmac i necessitem alguna cosa més: fomentar una actitud més activa respecte la nostra salut, sense tants efectes secundaris.

dijous, 11 de juny de 2009

La depressió com a negoci


Aquest diumenge, La Vanguardia publicava un interessant article, signat pel professor del Iese José Luis Nueno, sobre la maquiavèlica indústria farmacèutica.

Atès el creixent malestar emocional que s'experimenta arrel de la crisi econòmica, el mercat dels psicofàrmacs està en expansió. Els laboratoris que venen hipnòtics als Estats Units gaudeixen d'un creixement del 7% i els antidepressius d'un 15%. Aquest darrer mercat mou a Espanya 480 milions d'euros i va créixer a un ritme del 3% en unitats el 2009.

Les consultes dels psicòlegs i els psiquiatres, diu el professor, tampoc noten la recessió tot i que puntualitza que molts pacients abandonen la teràpia perquè no se la poden costejar. Penso que aquest és un punt especialment important, sobretot en el nostre país, perquè la salut mental fa temps que és la germaneta pobra (indigent diria jo). Es dóna la paradoxa que cada cop hi ha més demanda però l'atenció que es dóna és completament insuficient. La manca de recursos clama al cel. Però tenim els psicofàrmacs. Ràpids de receptar, econòmics i fàcils de prendre. I generen ingressos multimilionaris. Per més inri, cal recordar la seva efectivitat s'ha posat seriosament en dubte. Estudis recents apunten que l'eficàcia dels antidepressius tipus Prozac és comparable a la del placebo. Però això no interessa massa les empreses farmacèutiques. Tot plegat respon només a una estudiada estratègia de màrqueting, buida de contingut.

L'any 1960 les poques estadístiques mèdiques que estudiaven la depressió als Estats Units reportaven 50 casos de depressió per un milió d'individus. L'any 1990, 100.000 per milió. Amb el llançament de Prozac es va consolidar el diagnòstic de desordres afectius, es va crear un mercat i se'l va batejar amb el nom de depressió. La depressió era el problema, Prozac la solució.

Quan els laboratoris Eli Lilly van descobrir la Fluoxetina (el nom del principi actiu) el van provar per estabilitzar la tensió de pacients hipertensos, després com a remei antiobesitat. Tot va fracassar. En el tercer intent, es va provar en persones greument deprimides i també va ser inefectiu (fins i tot va empitjorar el trastorn en algun d'ells). Quan es van portar a terme amb depressions lleus els resultats van millorar. Finalment, Lilly havia descobert el seu "problema". La creixent acceptació de la depressió com una malaltia biològica (un supòsit que mai no ha estat demostrat) ho va facilitar tot. La major campanya publicitària de la història dels fàrmacs s'havia posat en marxa. En el seu moment àlgid, Prozac va vendre 2.900 milions de dòlars. 54 milions de malalts de depressió l'havien près el 2001.

Avui en dia, hi ha un 73% d'adults i un 50% més de nens que prenen psicòfarmacs, si ho comparem amb dades del 1996. Aquest creixement és espectacular entre els nens de 7 a 12 anys (150%) o entre els menors de 6 (580%) i també entre els majors de 65 (200%). Eli Lilly fins i tot ha comercialitzat una versió de Prozac per a gossos. Es mastega i té gust de vedella.

dimecres, 10 de juny de 2009

Homer versus Aído


Impossible no comentar l'anècdota d'enguany de la temuda Selectivitat.

La prova de català incloïa entre les seves opcions una poesia de Josep Carner (rebutjada majoritàriament per l'alumnat) i un comentari de Jaume Pòrtulas sobre la Ilíada d'Homer. L'examen de castellà, en canvi, contenia un fragment de la novel·la Julia, d'Ana Maria Moix i una notícia sobre un estudi publicat per la ministra d'igualtat, Bibiana Aído, del qual s'ha posat en dubte la sintaxi.

Voldria trencar una llança a favor de la minstra perquè després del cèlebre miembros y miembras, ha demostrat sobradament la seva capacitat d'innovació lingüística. Que no confonguin l'error dels ignorants amb la transgressió dels genis. Per compensar políticament la qüestió, proposaria que l'any vinent s'inclogués un extracte del nou llibre de José María Aznar, España puede salir de la crisis. És un text imprescindible...

dimarts, 9 de juny de 2009

Tot això no és res


"Als pocs dies, el pare va morir i sempre tindré present les seves darreres paraules: amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: "Tot això no és res". Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d'aquest món, subjectes al temps i a l'espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m'han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses."

Moisès Broggi. Anys de plenitud, pàg 56.
Memòries d'un cirurgià (segona part).

dissabte, 6 de juny de 2009

Francis Franco


Si hi ha alguna cosa edificant en el fet de veure programes del cor és que et pots instruir àmpliament sobre psicopatologia. Els estudiants que tinguin interès en veure encarnat el manual de diagnòstic psiquiàtric només han de posar la televisió. És probable que, a qualsevol hora del dia, en una o altra cadena, t'hi trobis un personatge de dubtós equilibri mental posant-se en ridícul públicament. Els platós són un autèntic mostrari d'individus que necessiten urgentment una teràpia.

Ahir al vespre, vaig ensopegar amb el netíssim Francis Franco Martínez-Bordiú, a DEC. Francis volia defensar el seu honor perquè se sentia ultratjat. L'havien titllat de violent i xenòfob a causa d'un incident provocat a l'AVE Saragossa-Madrid. Es veu que en aquesta família tenen certa tirada a anar al programa. Jaime Martínez-Bordiú, condemnat per maltractament i addicte a la cocaïna, hi va acudir fa poc. Una de les perles que va deixar anar per la boqueta va ser que se sentia molt orgullós del seu llinatge. Francis, per la seva banda, va assegurar que el franquisme mai no va existir i que no es podia parlar d'una època passada sense haver-la conegut. També va relativitzar el despotisme de Franco, argumentant que era fill de l'època de Pancho Villa (extremadament convincent). Un col·laborador fins i tot va insinuar que amb el generalíssim es vivia millor... Tot plegat va succeir en un clima distès, de somriures compartits.

Com era d'esperar, només es va tocar tangencialment la privilegiada situació dels descendents del dictador. Francis Franco va vessar la llagrimeta. Es va lamentar que portar el seu cognom no estava precisament de moda en aquest país. Això no va impedir, evidentment, que se li veiés el llautó. Una arrogància i prepotència difícilment dissimulables. Pesen la genètica i els anys de tirania.

Perdoneu la meva solemne ignorància però ¿això seria possible a Alemanya? ¿seria viable a Itàlia? Vaig trobar pertorbadora la plàcida i lucrativa presència de l'ideòleg dels Martínez-Bordiú Franco a la televisió.

divendres, 5 de juny de 2009

Sardines


Hi ha un camp de recerca molt interessant, que investiga la relació existent entre determinats aliments i la salut mental. El peix blau, per exemple, és un excel·lent antidepressiu. Llegint el mestre Josep Pla, he trobat una mostra del seu potencial terapèutic:

“¿Hi ha res més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives… En les escates tocades de foc, l’oli hi lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum hi fa petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Hom pot menjar-ne moltes: una porta l’altra. En el meu organisme, aquesta alimentació produeix una segregació sentimental intensa. Les sardines em fan efusions de bondat, amor a la justícia, a la humanitat. I a la bellesa, és clar. Per fortuna, aquests sentiments tendeixen a l’abstracció, i això els dóna molta inocuïtat. Aquest fenomen és em mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.”

Aigua de mar, pág 48.
Obra Completa. Volum 2.

Nota: El quadre és del pintor palafrugellenc, d'origen italià, Tano Pisano. Si mai us deixeu caure per Palafrugell us recomano que visiteu el seu Mural de la Pau, ubicat a l'interior de l'església de Sant Martí.

dijous, 4 de juny de 2009

Divulgació barata

La gent que fuma porros em treu de polleguera. No ho puc evitar. Principalment, em carreguen els que pretenen colar-te el consagrat discurs del poder psicoterapèutic del cànnabis. Et vénen amb el sermonet hippy que la droga t’obre portes del cervell, et connecta amb altres dimensions i no sé quantes aventures galàctiques i paradisíaques. Es passen el dia penjats del globus i encara els has de riure la gràcia. Això no treu que després els arribi la factura com a tothom. Atacs de pànic, addicció, pèrdues de memòria, símptomes psicòtics i desgràcies mentals vàries. Ja he escrit sobre aquesta qüestió en altres ocasions, no em voldria pas repetir, tot i que considero que és un tema molt preocupant, especialment quan afecta els adolescents.

La tolerància social a la droga afavoreix el consum i l’addicció. Em costa d’entendre que encara hi hagi adults que siguin aliens als efectes destructius de certes substàncies i es mantinguin anclats en supòsits new age, que mai no han estat demostrats. Hi ha evidència científica més que suficient per qüestionar la bondat de l’herba més enrotllada del planeta (em refereixo al pla psicològic, en el mèdic no m’hi poso).

No cal dir que tothom pot fer el que li vingui de gust, jo no sóc ningú per censurar cap hàbit, som ben lliures de desgraciar-nos el cervell si pensem que això ens fa feliços. La meva intenció no és criminalitzar els fumetes. Tinc altra feina. El que vull dir és que podem prescindir perfectament de la divulgació barata.

Amants de la maria: ens la podríem estalviar?

dimecres, 3 de juny de 2009

Nosaltres no torturem

Recentment, la premsa s’ha fet ressò d’una informació referent al vincle que existeix entre la tortura i el terrorisme. La reconeguda neuròloga danesa Inge Genefke, que va inspirar Isabel Coixet en la colpidora La vida secreta de las palabras, en una visita a Barcelona, alertava que el maltracte als detinguts engendra més terroristes. En aquest sentit, va reconèixer la tasca del president Obama en la seva croada contra els abusos als presos i detinguts (els propòsits són nobles però encara estem pendents de com surt de l’atzucac de Guantánamo). Vaig recordar les il·lusionants i contundents paraules del prometedor senador nord-americà, en plena campanya: We don’t torture.

Genefke ha tractat víctimes durant trenta-cinc anys i va assegurar que justificar la tortura per promoure la seguretat no només és un delicte sinó que provoca l’efecte contrari al proclamat. Es veu clar el terrible abast que poden arribar a tenir els cruels interrogatoris de la CIA (quanta violència li devem a l’administració Bush?). Malgrat que l’especialista ha escoltat tota classe d’horrors, va defugir la morbositat. Va assenyalar que els mètodes de tortura són semblants arreu del món perquè sempre es persegueix el mateix objectiu: destruir l’ésser humà, tant física com moralment. També va deixar un lloc per a l’esperança, quan va parlar de les persones que es recuperen amb èxit de la traumàtica experiència.
Les advertències de Genefke es poden relacionar fàcilment amb l’informe del 2009 d’Amnistia Internacional. Segons aquesta organització global, l’Estat espanyol s’equipara amb Turquia, el Kazakhstan, Rússia, Ucraïna i l’Uzbekistan pel que fa la resposta judicial que es dóna a les denúncies de tortura i maltractaments a detinguts per a obtenir confessions. Es critica l’escassa diligència, la lentitud, la manca d’independència, la lleugeresa de les penes als agents considerats culpables i el fet que les denúncies encara siguin rebudes com a part d’una estratègia per a desacreditar l’Estat.
Quan es parla de política antiterrorista, poques vegades es fa esment de la importància de fer respectar els drets humans de les persones detingudes. Com que els somnis són gratuïts, m’agrada pensar que, en aquest país de polítics baladrers, en un moment o altre, algun aspirant a president tindrà l’ocurrència d’apuntar "Nosaltres no torturem", en el seu programa electoral. És cert que els bons propòsits no ho curen tot, però són un primer pas per vèncer la barbàrie.

dimarts, 2 de juny de 2009

Del plató al psiquiàtric

Era d'esperar. La plàcida vida de l'escocesa Susan Boyle havia canviat massa. La fama li ha caigut d'un cinquè pis i no l'ha sabut pair. Allò que semblava un conte de fades, s'ha convertit en un malson. Després de quedar segona a la final de Britain's got talent, la cantant va començar a mostrar-se hostil i a l'hotel on s'allotjava van alertar que tenia una actitud estranya. La policia la va haver d'acompanyar a un hospital psiquiàtric al nord de Londres. Diagnòstic: esgotament mental.
No és la primera vegada que som testimonis d'una història semblant. A Rosa de España també li va passar factura la sobtada aventura amb els escenaris i els flaixos. Els nens d'Slumdog Millionaire, per posar un altre exemple, van ser arrabassats de la misèria per ser traslladats al glamur de Hollywood. Quan van retornar a la crua realitat, estaven tristos i apagats. Deprimits. Ja no acceptaven la vida d'abans. Fins i tot es va especular que els familiars volien vendre'ls al millor postor. Prèviament, la productora havia promès que invertiria diners en el seu barri, per millorar la seva desesperada situació. Però res d'això no ha passat...
Els dilemes ètics al voltant de la mercantilització de persones vulnerables haurien de ser debatuts en profunditat. L'estrès que genera la fama pot provocar diversos problemes de salut mental: brots psicòtics, atacs d'ansietat, addiccions...
Si ho penso bé, no crec que el vertader benestar dels artistes els interessi gaire als directius dels grans despatxos. Les persones són importants però els diners encara ho són més. Si les estrelles s'han de convertir en carnassa pels voltors, cap problema. Business is business!

dilluns, 1 de juny de 2009

Celebració cervesera


Us recomano l'article, Que la cerveza no se nos suba a la cabeza, de Sergi Pàmies, publicat avui a La Vanguardia. L'escriptor fa una interessant reflexió al voltant de l'alcoholitzada celebració del triplet blaugrana. És cert que alguns aficionats i Mossos han donat un pèssim exemple, però tampoc cal oblidar el penós espectacle que, al meu entendre, van oferir els herois nacionals.
Les crítiques són necessàries i benvingudes en moments d'eufòria cega. Si vénen de part d'un culer reconegut, encara millor.