Nosaltres no torturem

Recentment, la premsa s’ha fet ressò d’una informació referent al vincle que existeix entre la tortura i el terrorisme. La reconeguda neuròloga danesa Inge Genefke, que va inspirar Isabel Coixet en la colpidora La vida secreta de las palabras, en una visita a Barcelona, alertava que el maltracte als detinguts engendra més terroristes. En aquest sentit, va reconèixer la tasca del president Obama en la seva croada contra els abusos als presos i detinguts (els propòsits són nobles però encara estem pendents de com surt de l’atzucac de Guantánamo). Vaig recordar les il·lusionants i contundents paraules del prometedor senador nord-americà, en plena campanya: We don’t torture.

Genefke ha tractat víctimes durant trenta-cinc anys i va assegurar que justificar la tortura per promoure la seguretat no només és un delicte sinó que provoca l’efecte contrari al proclamat. Es veu clar el terrible abast que poden arribar a tenir els cruels interrogatoris de la CIA (quanta violència li devem a l’administració Bush?). Malgrat que l’especialista ha escoltat tota classe d’horrors, va defugir la morbositat. Va assenyalar que els mètodes de tortura són semblants arreu del món perquè sempre es persegueix el mateix objectiu: destruir l’ésser humà, tant física com moralment. També va deixar un lloc per a l’esperança, quan va parlar de les persones que es recuperen amb èxit de la traumàtica experiència.
Les advertències de Genefke es poden relacionar fàcilment amb l’informe del 2009 d’Amnistia Internacional. Segons aquesta organització global, l’Estat espanyol s’equipara amb Turquia, el Kazakhstan, Rússia, Ucraïna i l’Uzbekistan pel que fa la resposta judicial que es dóna a les denúncies de tortura i maltractaments a detinguts per a obtenir confessions. Es critica l’escassa diligència, la lentitud, la manca d’independència, la lleugeresa de les penes als agents considerats culpables i el fet que les denúncies encara siguin rebudes com a part d’una estratègia per a desacreditar l’Estat.
Quan es parla de política antiterrorista, poques vegades es fa esment de la importància de fer respectar els drets humans de les persones detingudes. Com que els somnis són gratuïts, m’agrada pensar que, en aquest país de polítics baladrers, en un moment o altre, algun aspirant a president tindrà l’ocurrència d’apuntar "Nosaltres no torturem", en el seu programa electoral. És cert que els bons propòsits no ho curen tot, però són un primer pas per vèncer la barbàrie.

Comentaris

Clidice ha dit…
El poder polític ha de gestionar manta tensions amb el judicial, amb el militar, amb el policial, amb el religiós, amb els grups de pressió, amb els terroristes, amb la delinqüència internacional, amb els narcotraficants, els traficants d'armes, ... si algun president intentés que tots aquests altres poders estessin sota el polític, no duraria ni dos dies viu.

Desenganyem-nos, els polítics manen ... el que els deixen.
Se sap perfectament que les tortures generen més violència. El que passa és que encara existeix la mentalitat carvenícola de la crispació i la repressió pura i dura. Fa falta alguna cosa més per tenir pau. És cert que no és fàcil però pensar que no hi ha res a fer no penso que sigui el camí... Gràcies per les teves aportacions, Clidice!
Miquel Saumell ha dit…
Clara,
Em quedo amb la frase de la Clidice: "els polítics manen ... el que els deixen", i jo hi afegeixo "... que més aviat és poc".
Hi ha molta gent que treballa per combatre la tortura, la feina és lenta però s'aconsegueixen coses. No m'agrada pensar que no hi ha res a fer. Ja sé que Obama no podrà complir amb tot, però millor ell que el sanguinari de Bush. Fins aviat, Miquel, ja he llegit el teu article d'en Carod, m'has llegit literalment el pensament!

Traducció del blog