Del plató al psiquiàtric

Era d'esperar. La plàcida vida de l'escocesa Susan Boyle havia canviat massa. La fama li ha caigut d'un cinquè pis i no l'ha sabut pair. Allò que semblava un conte de fades, s'ha convertit en un malson. Després de quedar segona a la final de Britain's got talent, la cantant va començar a mostrar-se hostil i a l'hotel on s'allotjava van alertar que tenia una actitud estranya. La policia la va haver d'acompanyar a un hospital psiquiàtric al nord de Londres. Diagnòstic: esgotament mental.
No és la primera vegada que som testimonis d'una història semblant. A Rosa de España també li va passar factura la sobtada aventura amb els escenaris i els flaixos. Els nens d'Slumdog Millionaire, per posar un altre exemple, van ser arrabassats de la misèria per ser traslladats al glamur de Hollywood. Quan van retornar a la crua realitat, estaven tristos i apagats. Deprimits. Ja no acceptaven la vida d'abans. Fins i tot es va especular que els familiars volien vendre'ls al millor postor. Prèviament, la productora havia promès que invertiria diners en el seu barri, per millorar la seva desesperada situació. Però res d'això no ha passat...
Els dilemes ètics al voltant de la mercantilització de persones vulnerables haurien de ser debatuts en profunditat. L'estrès que genera la fama pot provocar diversos problemes de salut mental: brots psicòtics, atacs d'ansietat, addiccions...
Si ho penso bé, no crec que el vertader benestar dels artistes els interessi gaire als directius dels grans despatxos. Les persones són importants però els diners encara ho són més. Si les estrelles s'han de convertir en carnassa pels voltors, cap problema. Business is business!

Comentaris

Clidice ha dit…
Creixem amb el mite de la Ventafocs. Tots pensem que tenim quelcom imprescindible que cal reivindicar i que el món caurà rendit als nostres peus per rescabalar-nos de tant (?) desfici. I acabem sent carnassa per a escenificar la nostra pròpia caricatura i que noves generacions tinguin el mateix mite de merda. I, pel mig, com sempre, algú s'hi fa l'agost.
Els que fan l'agost, com tu dius, es procuren prou de tenir a les seves mans persones vulnerables. Aquestes són les que satisfan millor la seva fam insaciable de diners. El cas de Boyle es podria extrapolar a molts esportistes, personatges del cor...Fins la propera!
Silveri Garrell ha dit…
Es d'agrair la menció que fas com a psicòloga d'aquestas dona, realment a partir d'ara se li ha acabat la pau i tranquilitat, i ademés haurà de prendre medicaments. La fama te les seves exigències.
El "show business" és fred i despietat. Amb la finalitat de fer diners, no importa destruir cap ésser humà. Fins i tot diuen que a Boyle la van fer perdre expressament per generar més audiència. Totalment pervers. Fins la propera!

Traducció del blog