Passar pàgina

Suposo que estareu d'acord amb mi en el fet que no val la pena barallar-se per gairebé res en aquesta vida. Òbviament, el futbol no està fet per això...

Al marge del dantesc espectacle de les bengales, l'esdeveniment més trist del derbi el vaig viure en sortir de l'Estadi, quan vaig presenciar una violenta discussió entre pericos i culers. Es barallaven a causa dels brètols que havien provocat el pànic. Els pericos recriminaven l'actuació dels bàndals i d'alguns jugadors blaugranes. Els culers es defensaven dient que no se sentien representats per a res, ni pels uns ni pels altres. M'imagino que van allargar la disputa fent referència al resultat del partit i a la pèssima actuació de Medina Cantalejo. Vaig trobar lamentable que la violència de quatre agitadors (que podrien haver causat una desgràcia) arribés a enterbolir d'aquesta manera la sana rivalitat que hi hauria d'haver entre nosaltres.

Discrepàncies a part, crec que podem arribar a uns quants punts d'acord. En primer lloc, la intolerància total vers les manifestacions de violència i qualsevol incitació a la mateixa. En segon lloc, al marge del resultat final, hem de convenir que els errors arbitrals perjudiquen seriosament el món del futbol. Finalment, cal arribar al fons de la qüestió, determinar les múltiples causes dels penosos incidents i fer tot el que calgui perquè no es repeteixin.

Lamentablement, després del partit, ni el senyor Pedro Tomás va reconèixer la coresponsabilitat de l'Espanyol en l'entrada de bengades a l'Estadi, ni el senyor Laporta va condemnar la connivència d'alguns cracs amb l'actuació dels Boixos Nois. En comptes d'això, el president es va limitar a una de les seves sentències antològiques: Als jugadors que ni me'ls toquin!

Ara podria carregar contra la passivitat dels mossos, el cinisme de Guardiola o el fonamentalisme i la tendència a l'agitació de certs periodistes esportius. Però no val la pena. Crec que això no ens ajuda a passar pàgina. Vull quedar-me amb els aspectes positius. Un bon nivell futbolístic, per part de tots dos equips. L'impecable actitud de Luis García i alguns dels seus companys, sempre pacífics i conciliadors. I també la del capità Carles Puyol que es va desmarcar completament de l'actuació de Piqué, Henry, Eto'o i companyia. Potser li van venir al cap els tràgics dies en què va viure la mort del seu pare i els seus rivals de l'Espanyol van sortir al camp amb una camiseta que resava: "Ànims Puyi"

Després del fatídic dissabte de l'Espanyol-Barça tots plegats hauríem de fer memòria i recordar que abans que aficionats, jugadors, presidents o periodistes, per damunt de tot, som persones humanes amb uns valors ètics i cívics. Que els radicals no ens facin perdre l'oremus.