Retorn a la jungla laboral

El món laboral, perdoneu la comparació suada, és com una jungla. Fa uns dies, llegia que augmenten els casos d’assetjament en el sector públic i que encara existeix un buit legal important per fer-los front. Hi ha Ajuntaments, per exemple, que són autèntics vivers de mobbing. Si hagués de fer algun estudi sobre maltractament psicològic no dubtaria ni un moment d'anar-hi a buscar la meva mostra.

Aquests dies de setembre sentim a parlar molt de l’arxiconeguda síndrome postvacacional. Fóra bo preguntar-se perquè hi ha tantes persones a les quals els resulta traumàtic reincorporar-se a la feina. No crec que es tracti tant d’una dificultat adaptativa individual com d’unes condicions de feina precàries a les quals es reacciona, de manera lògica, amb estrès i depressió.

Un entorn laboral intoxicat per l'hostilitat psicològica és una mena nínxol ecològic on tothom mira de sobreviure com pot. El qui exerceix el maltractament pateix un tipus de trastorn de personalitat que alguns especialistes anomenen "perversió narcissista". És un individu frustrat que necessita subestimar els altres per reeixir del sentiment d'inferioritat. Per altra banda, si exerceix el control del terror, impedeix que es posi en evidència la seva mediocritat. És possible que en una sola empresa (pública o privada) n'hi hagi uns quants d'aquests individus. Per mantenir el seu estatus es protegeixen entre si a través de xarxes de pseudoamistat, governades pels interessos comuns, l'enveja i la falsedat.

Com és ben sabut, allà on hi ha un botxí, també hi ha una víctima. El perfil habitual és el d'una persona transparent, una mica ingènua i altament competent. Les agressions psicològiques que pateix poden desembocar en depressió, trastorns d’ansietat i patologies somàtiques importants. D'aquí que el mobbing hagi esdevingut un problema greu de salut pública. En general, la víctima és percebuda com una amenaça perquè la seva intel·ligència i noblesa podrien posar al descobert les irregularitats dels qui maneguen el cotarro. Si estirem el fil del mobbing és probable que ens topem amb una empresa que no prospera, és corrupta o està estancada de fa temps. Així doncs, no es tracta només d’una qüestió de salut sinó també d’un problema econòmic i de funcionament empresarial.

Al voltant del maltractador s'hi mou un espècimen interessant: el llepaculs o palmero. L'home o la dona que riu totes les gràcies al qui mou els fils del poder. És un personatge que s'adona de les flaqueses del superior però se les empassa com un llimac. També és conscient de les injustícies i del patiment de la víctima, a les quals tanca els ulls sistemàticament. Nega allò que el sentit comú més fonamental donaria per suposat. Al meu entendre, és còmplice i, per tant, culpable com el propi maltractador.

A les víctimes els és impossible fer el mateix joc que l'adulador perquè els seus principis i valors els ho impedeixen. L'única alternativa que els queda és enfonsar-se ja que l'entorn se'ls gira en contra i els fa creure que són culpables de tot el que passa. És molt difícil trencar aquest silenci, acompanyat de sentiments crònics d’inutilitat i buidor.
Tot i que encara hi ha molta feina pendent, existeixen associacions i recursos legals per sobreviure a la ferocitat d’algunes empreses. És de cabdal importància buscar l’ajuda que permeti a la víctima treure l’entrellat de la confusió mental en la qual està immersa. És fruit de la meva imaginació tot el que passa? Com és que ningú es queixa? Cap company veu el mateix que jo? En aquests casos, crec que s’escau el popular conte de Hans Christian Andersen, “El vestit nou de l’emperador”. Una metàfora excel·lent sobre la necessitat que la veritat vegi la llum. Quan algú diu en veu alta allò que sent, fa el primer pas per superar un maltractament. Cal buscar un petit oasi on expressar-se i cridar: l'emperador va despullat!
Article publicat a El Punt

Comentaris

Traducció del blog