Maddie, el cas continua

Vaig ser un dels molts periquitos que va volar fins a Glasgow per veure la final de la copa de la UEFA. Ignorant el sofriment que m'esperava, a l'entrada del camp escocès, em van cridar l'atenció uns voluntaris que repartien fotografies d'una nena aleshores desconeguda per mi: Madeleine McCann, pressumptament desapareguda a la costa portuguesa de l'Algarve. Quan vaig arribar a Palafrugell, em vaig retrobar amb el rostre de la nena, exposat en els vidres d'una botiga, idèntica a la que m'havien entregat dies abans, on hi destacava la inconfusible taca de l'ull dret. El "cas Madeleine" va generar un rebombori mediàtic sense precedents: infinites entrevistes als pares, visites al Papa, famosos suplicant per qualsevol pista... La premsa britànica es va entregar en cos i ànima a la difusió del cas. Els pares es presentaven al món com una parella desesperada, destrossada pel dolor. Els policies portuguesos, per contra, es dibuixaven com una colla d'incompetents, incapaços de donar un pas en la direcció correcta. D'aleshores ençà, el degoteig de pistes ha estat incessant. S'han obert una conjunt d'interrogants que no deixen els pares en tan bona posició. L'últim capítol l'ha escrit l'inspector portuguès Gonçalo Amaral, que assegura que tots els indicis apunten cap al fet que la nena hauria mort víctima d'un accident, induït pels somnífers que els pares administraven a les criatures per poder sortir de nit. Per tal de no assumir les nefastes conseqüències dels seus actes, Gerry i Kate McCann, metges experts i persones influents, haurien fet desaparèixer el cos de la nena. Després haurien iniciat una fugida cap endavant, organitzant un circ mediàtic que els encobrís. Per altra banda, segons Amaral, la parella és amiga personal de Gordon Brown i els seus contactes haurien permès minimitzar el valor d'algunes pistes decisives, com l'olor a cadàver que van detectar els gossos policia o el testimoni d'un turista que assegura que la nit dels fets va veure el pare de Maddie dirigint-se cap a la platja, amb una nena en braços. L'arxivament del cas també hauria estat possible gràcies al prestigiós advocat de la parella, especialista en causes perdudes com la del dictador xilè Augusto Pinochet.

Tot això ens podria fer pensar que l'inspector és una mena d'heroi anònim, a la recerca de la veritat. El cert és, però, que el seu currículum també és ple de clarobscurs, entre els quals hi destaca la sospita de tortura a inculpats en casos similars o de participació en xarxes de pedofília.

Sigui com sigui, més enllà de l'evident morbositat mediàtica, el cas de Maddie deixa entreveure el complex entramat que teixeixen la justícia, la policia i el poder polític.

Si mai arribarem a conèixer l'autèntica veritat, si mai es farà justícia, ja és tota una altra història...

Il·lustració: Toni Müller