Vocacions dubtoses

Arribo del CAP de Palafrugell, per segona vegada aquesta tarda. Hi he anat perquè em traguessin un tap de l'orella. Estava sorda com una tàpia. M'havia posat les gotes preceptives però l'administrativa de recepció m'ha dit que no me'l podien treure, que hauria de tornar a les 18h, que llavors hi hauria la infermera. Així ho he fet. M'ha atès una noia que m'ha rebut amb cara de pomes agres. M'ha advertit que no m'hauria de treure el tap perquè a ella no li pertocava, sinó al meu infermer. Li he contestat que m'havia limitat a seguir les indicacions de recepció. M'ha respòs, molt seca, que ja me'l trauria (semblava que em fes el favor de la seva vida) però que la propera vegada hauria de procedir correctament. Com ja m'ha passat en altres ocasions, m'he sentit incòmoda, com si estés causant una molèstia imperdonable. Almenys aquesta vegada el problema era banal.
Els mitjans es fan ressò que la sanitat catalana és un desori. Horaris draconians, sous migrats, pressió assistencial, manca de facultatius qualificats, eternes llistes d'espera i, també, cal dir-ho, poques solucions polítiques per fer-hi front. Jo hi afegiria que hi ha professionals pels quals la vocació és només una paraula. Atenen les persones com si fossin bestiar. Em faig el càrrec de les precàries condicions laborals però crec que un mínim de correcció i amabilitat són imprescindibles. No sé fins a quin punt la pèrdua del tracte humà és degut a les circumstàncies o a la mala gana amb la qual es va a treballar. En qualssevol cas, els pacients no tenen la culpa de les mancances del sistema. Ja sé que no és políticament correcte, però sóc de l'opinió que caldria fer més autocrítica. Els professionals de la salut tenim un compomís amb la nostra feina segons el qual, per damunt de tot, hem de vetllar pel benestar de les persones que ens consulten. Encara que tinguem un mal dia.

Comentaris

DABITIKO ha dit…
Hola Clara,

Conec d'aprop les condicions laborals dels professionals de la sanitat pública catalana i són realment dolentes.. Els metges fan guardies de 24 h. i quan porten 6 hores de feina al quiròfan, ja no són els mateixos...

Quines decisions pot prendre un metge amb tantes hores de feina i sense dormir?


Cal que els polítics es fagin menys fotos i que prenguin més decisions valentes per canviar la sanitat catalana.

Tot i que no tindria que ser així, quan un professional te unes condicions laborals dolentes, això repercuteix en el tracte amb el pacient.. crec que haurien de fer un esforç per possar la millor rialla i tractar a la gent com persones. A part de les decisions polítiques, el problema dels sanitaris es d'actitut... fitxat el que deia l'enfermera: 'a mi no em correspon fer això!!'

Paciència i que no nos pase nada!

David
7 de setembre del 2008, a les 22:02
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Tots hem passat per la precarietat laboral i això no justifica que ho paguin els altres. No és qüestió de fer reverències al pacient simplement de tenir respecte. El que em va passar a mi és purament anecdòtic, però hi ha gent amb problemes molt seriosos de salut que pateixen negligències per part dels professionals de la salut. Jo crec que la política és molt important, cal millorar les condicions laborals, però el sistema som tots i també hem de fer autocrítica. Gràcies pel teu comentari!!!
8 de setembre del 2008, a les 10:58
Anònim ha dit…
Per aquesta mateixa rao estic pensant ferme un segur privat. Despres de una parella de visites al medic que no me va servir de res, se que he de buscarme la vida jo sola. Encara la majoria de les meves experiencies no han sigut tan dolentes, si una de les poques dolentes et pasa cuan mes t'importa, que fas?
14 de setembre del 2008, a les 16:11
Clara Esquena i Freixas ha dit…
Moltes gràcies pel teu comentari, no tots els metges són iguals,només faltaria, vull creure que la majoria són professionals i humans, el que passa és que quan ensopegues amb un que no té sensibilitat te'n recordes tota la vida. Les condicions de feina tampoc ajuden...una abraçada!!
15 de setembre del 2008, a les 9:36
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Trilogia de Copenhaguen", un nou capítol

Imatge
L'autora danesa  Tove Ditlevsen treballant en una de les seves obres. L'escriptura la va ajudar a sobreviure les circumstàncies més fosques imaginables. Imatge extreta d'Spectator Australia. En acabar la novel·la d'autoficció "Les cares" de Tove Ditlevsen, la "Trilogia de Copenhaguen" va passar immediatament a la meva llista de llibres pendents perquè en aquella història ja hi vaig endevinar una visió trencadora i coratjosa sobre els problemes psicològics. Aprofitant l'avinentesa d'una iniciativa temàtica a Instagram, m'he endinsat novament en l'univers de la reconeguda escriptora danesa, la intensa vida de la qual es manifesta en tota la seva obra, tant narrativa com poètica. La biografia es divideix en tres parts. La primera té lloc al barri obrer de Vesterbro de Copenhaguen, en el període d'entreguerres, on es descriu l'ambient asfixiant i sòrdid en què va créixer la Tove i que marcaria els seus passos de joventut, narra...
Més informació

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de...
Més informació

Cal llegir Hosseini per entendre l'Afganistan?

Imatge
 Una imatge de la pel·lícula " The kite runner " [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini  i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre. Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comun...
Més informació