María Belón i el temps del somni

L’experiència de María Belón i la seva família va inspirar la famosa pel·lícula d’Antonio Bayona, Lo imposible. Aquesta coratjosa mare assegura que va preveure en somnis l’arribada de l’onada a les seves vides. Foto: José Luis Roca.


 Confessaré d’entrada que no tinc cap intenció de veure la pel·lícula Lo imposible perquè el tsunami neoliberal i la devastació social que se’n deriva ja representen una catàstrofe prou terrorífica, com per haver-hi d’afegir el dramatisme de la gran pantalla. Això per no esmentar massacres horribles, com la que sofreixen els sirians, les quals fan perdre qualsevol rastre d’esperança en el futur de la humanitat. M’estimo més prescindir de les dosis extres de tragèdia col·lectiva per les quals, al damunt, s’hagi de pagar una entrada. En aquests moments, no tinc la butxaca ni el cervell preparats per segons quines aventures, fetes de mocs, llàgrimes i mocadors de paper.

Amb tot, penso que el testimoni de María Belón –Naomi Watts, en la ficció-,  és respectabilíssim, alhora que ofereix una corprenedora lliçó d’humanitat,  a l’hora d’afrontar l’adversitat, la qual és extrapolable a qualsevol esdeveniment traumàtic que no tingui cap vinculació amb els desastres naturals. En una magnífica entrevista al Periódico de Catalunya, entre altres vivències, Belón explica un somni de tipus profètic, vinculat al profund impacte emocional que patiria més endavant:

“Havia somiat abans amb tsunamis. Molts cops. En els meus somnis l’onada s’empassava els meus fills. Recordo que l’última cosa que vaig fer al Japó, on residíem, va ser ensenyar-li el gravat de l’onada de Hokusai a una amiga finlandesa. “És el meu pitjor malson”, li vaig dir. I l’onada es va empassar els meus fills… Cregui’m, el temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari”

Aquesta xocant coincidència onírica no és pas única perquè la literatura sobre el tema ens proveeix una quantitat inacabable d’exemples similars, narrats en boca de personatges il·lustres, gens sospitosos de deixar-se temptar per discursos sectaris. En l’exercici de la meva professió, m’he trobat amb persones que m’han explicat vivències psi, les quals han modificat la manera que tinc d’entendre el món, tant o més que qualsevol llibre que hagi pogut llegir.  Això no obstant, tampoc és sobrer subratllar que també pul·lulen farsants de tota índole, que es dediquen a explotar econòmicament el dolor dels altres, tot aprofitant-se de llurs moments de debilitat. Aquests voltors carronyaires no resten ni un gram de credibilitat als esdeveniments precognitius, que es repeteixen d’una manera tan persistent en el decurs de la Història que no és possible explicar-los com un producte de l’atzar o la mera casualitat.

Podríem citar un grapat de noms però, per la semblança dels fets, recordo els dibuixos del pintor i escultor argentí Benjamín Solari, també conegut com a Nostradamus d’Amèrica. En el marc del triple drama de Fukushima –terratrèmol, tsunami i accident nuclear-, la premsa va recordar una de les seves famoses representacions gràfiques, en la qual s’hi intueix l’anticipació de la tragèdia nipona. Al llarg de la seva vida, aquest singular artista va preveure altres desgràcies amb una extraordinària precisió. Potser el pronòstic més clar sigui el suïcidi d’Alfonsina Storni. Expliquen que Solari va desvetllar-se d’un somni: sentia una intensa olor de mar i escoltava la veu d’una dona, que li deia que s’allunyava de la vida i es trobava embolcallada per algues, com si es tractés de joies mortes. Fins i tot va anotar la fatídica data d’octubre de 1938 i el lloc, Mar de Plata, en el qual la poetessa decidiria posar punt i final a la seva existència.

Però tornem a les paraules de María Belón. El temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari. ¿Què canvia, mentre dormim? ¿Potser els somnis tenen la facultat de transportar-nos cap al futur? ¿Està tot escrit en una mena de llibre universal, del qual alguns privilegiats poden llegir-ne les pàgines que vindran? La relació entre el temps, els somnis i l’inconscient està glossada de forma rigorosa i didàctica en un capítol del fascinant assaig de Jacobo Siruela, El mundo bajo los párpados (Atalanta, 2010). L’autor fa un recorregut per les privilegiades ments que han bastit teòricament els esmentats fenòmens. Repassa les inspirades teories de grans pensadors que ens mostren valuoses pistes per a comprendre’ls amb més profunditat, des d’un punt de vista multidisciplinari. Siruela recorda el filòsof Arthur Schopenhauer, el psiquiatre Carl Gustav Jung, el físic Wolfgang Pauli, l’historiador cultural Hans Peter Duerr o l’enginyer aeronàutic John William Dunne, les explicacions del qual es troben en consonància amb les reflexions del gran Sant Agustí. Personalment, em van il·luminar d’una forma especial (pàg. 253):

“Pero aquello que se vive primero en sueños ¿es realmente algo futuro o algo que se hace incomprensiblemente presente? Quizá nada ni nadie, realmente, viajen al futuro, y lo que sucede es que se conecta con otra dimensión del tiempo en la que todo se halla presente. Así lo entendió San Agustín en el libro XI de sus Confesiones: no se ven las cosas futuras, dijo, “a lo más sus causas o signos, que existen ya” pues esas prefiguraciones oníricas no vienen del futuro, son cosas presentes que sólo existen en el alma de quien predice lo futuro. Mediante la memoria y la precognición, la psique es el único punto en donde el pasado y el futuro confluyen y se hacen presentes.”



Comentaris

Traducció del blog