Frank Capra i l'actualitat

Malgrat que se'n pugui criticar el patriotisme o la ingenuïtat, algunes pel·lícules de Frank Capra contenen una poderosa crítica social, perfectament extrapolable als nostres dies. Imatge del cartell de Mr. Smith goes to Washington (1939). 

S'ha convertit en una tradició nadalenca més, en diferents punts del mapa. El nostre país no és una excepció. La sala Truffaut de Girona, per exemple, ha projectat novament en aquestes dates la pel·lícula de Frank Capra, It's a wonderful life (1946) i alguna cadena de televisió també va emetre-la, ahir al vespre. Malgrat que se l'ha criticat per ésser excessivament ensucrat, no es pot negar que el film ens mostra un retrat implacable dels tentacles opressors de la usura, que seria perfectament extrapolable als nostres dies. Hauríem de puntualitzar que avui patim aquest fenomen corregit i augmentat,   a causa de la despietada cobdícia bancària,  la qual deixa el dolent de la pantalla a l'alçada d'un malvat escarransit, de pa sucat amb oli. No obstant això, penso que convé mirar-se la història com una paràbola, allunyada dels paràmetres estrictament realistes.

Com bé sabeu, el protagonista és un home bondadós, George Bailey, -el gran James Stewart-, que sempre s'ha sacrificat per a mantenir els valors de l'empresa familiar i a qui els deutes asfixien fins al punt que fa una temptativa de suïcidi, tot provant de llançar-se des de dalt d'un pont. A diferència de tràgics desenllaços recents, com el de Granada o Barakaldo, el seu àngel de la guarda apareix de manera providencial i el fa reflexionar sobre la importància de l'incalculable llegat humà que ha deixat al món, que no pot mesurar-se amb diners. Com si es tractés d'un esperit dickensià, l'acompanya al seu poble, perquè contempli com en seria de trista, la vida, sense la seva presència. D'alguna manera, Capra prova de reflectir la profunda buidor que patiríem sense la generositat de tantes persones anònimes, que ben sovint passen desapercebudes, rere l'allargada ombra dels personatges sinistres que mouen els fils del poder financer. Quan, finalment, Bailey recapacita i torna  a la llar, els veïns a qui havia donat un cop de mà, en el decurs de la seva vida, li retornen en forma d'ajuda econòmica la solidaritat rebuda, de manera que ell i la seva família se salven de caure en el pregon forat de la pobresa.

Malgrat que aprecio aquest popular i entranyable relat nadalenc, la meva pel·lícula favorita de Capra és Mr. Smith goes to Washington (1939) -incomprensiblement traduïda a l'estat espanyol com a Caballero sin espada-, en la qual Stewart torna a posar-se a la pell d'un jove idealista i compromès amb l'honestedat i la veritat, Jefferson Smith. Aquí, la mordacitat de la crítica hi apareix d'una forma més clara i contundent. En aquesta ocasió, el director ens mostra  la podridura moral del Senat nord-americà, motiu pel qual l'estrena no va estar exempta de les crítiques dels polítics de torn, que s'hi van sentir reflectits. No és d'estranyar que els incomodés veure's com una colla d'indolents i borratxos, gens preocupats per la tasca  que suposadament tenien encomanada. Mr. Smith, per contra, és un senador novell, escollit com a ninot de palla, que arriba carregat de nobles intencions. Desencisat, descobreix la terrible força de la corrupció -la Taylor's machine-, que esclafa qualsevol iniciativa, per petita que sigui, adreçada a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. És famosa l'escena en la qual uns sequaços agredeixen brutalment uns pobres scouts, que miren de difondre coratjosament la veritat que proclama Smith, a través dels escassos mitjans de què disposen. Tot és en va: la premsa està completament controlada pels tentacles dels mafiosos. En diferents moments, l'espectador pot establir símils claríssims amb el moment present, la qual cosa confirma la vigència del cinema de Capra. Certament, els finals que proposa són inversemblants, però ¿què ens restaria, si no féssim valdre la nostra humanitat?