La llei del silenci en l'assetjament sexual


Imatge extreta de Google


 Reprenc el fil del darrer post per procurar analitzar amb més detall  l'opacitat que tot sovint envolta els casos d'assetjament sexual, els quals són  tapats cínicament pels membres de certes organitzacions corrompudes i tenen tràgiques conseqüències per a les víctimes, massa sovint oblidades i menystingudes. Algunes d'elles són titllades de mentideres o desequilibrades, mentre que l'agressor surt indemne de la situació. En el cas de Savile, la brutalitat va ésser silenciada, rere magnífiques condecoracions, rebudes de mans d'altes instàncies. ¿Com és possible que el mal aconsegueixi obrir-se camí amb tanta facilitat? ¿Quina esperança conserven les víctimes de ser rescabalades, ni que sigui una mica, per tot el sofriment que varen haver de suportar? Centenars de menors, en edat d'escoltar encara contes de fades, que necessitaven creure en un món just, van ser violats fredament per un personatge malvat que els va manllevar la innocència i que, a diferència de les narracions infantils, mai no va rebre el càstig que tant hauria merescut.

Per tal de reflexionar sobre aquesta qüestió, agafo com a exemple un cas que està actualment als diaris, sense saber quin en serà el desenllaç, perquè l'assumpte s'embolica cada dia més. Atesos els incomptables precedents d'impunitat, hom no pot evitar formular-se una sèrie de preguntes sobre els protagonistes de la història.  ¿Qui diu la veritat i qui menteix? Vet aquí la qüestió. Anem al tema, doncs, més amb la finalitat de formular interrogants que no pas d'obtenir-ne una resposta clara. El membre destacat d'un partit polític català ha estat denunciat recentment per assetjament sexual, per  part d'una companya de files, que ocupava un rang inferior, la qual, al seu torn, ha estat acusada d'extorquir-lo. Segons el capitost de la formació, ella li hauria exigit una quantitat considerable de diners, per tal de no airejar públicament les vexacions que, en paraules d'ell, mai no haurien existit.  Des de la perspectiva de la suposada damnificada, les humiliacions sexuals van ser ben visibles pels comensals d'un sopar de la formació. Així doncs, hauria de ser relativament fàcil trobar testimonis que corroboressin els fets.  Però no ha estat així.  Ahir es va fer públic un document signat on es  negaven taxativament els esdeveniments i avui han saltat a la palestra tres dones, membres del mateix partit, les quals han assegurat -en una roda de premsa on no s'han permès preguntes-, que mai no van presenciar cap mena d'agressió. 

Al marge de la resolució final, -no pretenc fer cap judici paral·lel ni res que s'hi assembli-, considero que l'esmentat afer posa de manifest la possible influència del sectarisme,  en situacions similars, a l'hora de determinar la veracitat dels fets ocorreguts. Tal i com han exposat a bastament diversos autors, la influència dels líders tòxics es fa ben palesa en les organitzacions de la nostra societat. La trobem en mitjans de comunicació, universitats, empreses i un llarg etcètera de formacions, dominades pels tentacles dels capos de torn.  Per aquest motiu, amb independència de la innocència o culpabilitat dels acusats, la desconfiança en les resolucions judicials creix progressivament, amb la qual cosa es pot caure fàcilment en les xarxes del populisme. Immersa en la confusió, arriba un punt que pots arribar a preguntar-te si les persones vertaderament ètiques i professionals són l'excepció o bé la norma. Per esclarir una mica més la dinàmica a la qual faig esment, paga la pena recórrer a la defininció de secta. Segons el doctor Michael Langone (1988), especialista en la qüestió, seria la següent:

"La secta és un grup o moviment, que exhibeix una devoció excessiva a una persona, idea o cosa i que empra tècniques antiètiques de manipulació per a persuadir i controlar (als seus adeptes); dissenyades per a assolir metes del líder del grup; tot portant com a conseqüències actuals o possibles, el dany als seus membres, als familiars d'aquests o a la societat en general. [...] Atès que la capacitat per explotar altres éssers humans és universal, qualsevol grup pot arribar a convertir-se en una secta. No obstant això, la majoria de les organitzacions institucionalitzades i socialment acceptades, tenen mecanismes d'autoregulació que restringeixen el desenvolupament de grupuscles sectaris"

Ignoro si el doctor Langone  subscriuria aquest optimisme pel que fa a les diferents institucions d'aquest país. Personalment, no puc evitar mostrar un profund escepticisme al respecte. Lamentablement, he conegut massa persones intel·ligents, aparentment sensates, que no dubten ni un moment a encobrir la lacerant mediocritat dels  individus amb un poder superior. Tot renunciant al seu talent, es posicionen, sense cap mena de pudor però amb un temor evident, al costat dels penosos personatges que remenen les cireres. D'aquesta manera, s'allunyen paulatinament dels vincles autèntics i sincers i queden empresonades en una mena de masmorra mafiosa, de la qual és ben difícil escapar. Em temo que encara ens queda un llarg camí per recórrer, abans no aconseguim vèncer aquesta perniciosa tendència  a la submissió i el vassallatge, que també engoleix persones dignes i ben formades. És una vertadera llàstima, que la bona gent hi quedi atrapada. O n'hagi de fugir.



Comentaris

Traducció del blog