divendres, 21 de desembre de 2012

La disfressa de "Manos Limpias"


 El fundador del sindicat Manos Limpias, Miguel Bernad, és admirador declarat de Blas Piñar. Rere el tan proclamat interès en la lluita contra la corrupció, s'hi oculta la seva vertadera naturalesa... Foto:EFE.


 Cada dos per tres tenim notícies d'algun exemplar directament transportat del Juràssic, terroritzat davant del perill independentista, que amenaça amb esquerdar la sagrada unitat d'Espanya. Curiosament, a aquestes bèsties del passat els esfereeixen els nacionalismes perifèrics, mentre que les reminiscències franquistes no els incomoden per a res. La qüestió és fer enrenou i generar tabola populista, encara que els gravíssims problemes del país restin sense resoldre. La secta liderada per Miguel Bernad, que ja ha presentat queixes de dubtosa base penal, contra nombrosos municipis catalans, ha denunciat aquesta vegada l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, per haver declarat simbòlicament la seva ciutat territori català lliure. Malgrat que hom pugui trobar legítima l'oposició al secessionisme, convé recordar que en l'ADN d'aquest sindicat ultradretà s'hi troben obsessions malsanes de tota mena, entre les quals hi figura la defensa a ultrança de la Constitució espanyola, òbviament, en la seva lectura més rància. Val a dir que la presència mediàtica de la qual gaudeixen és notable, per la qual cosa convé no subestimar el seu poder de penetració en l'imaginari col·lectiu. És habitual, per exemple, que el programa El gran debate de Telecinco compti entre els seus col·laboradors amb una advocada limpia, que exhibeix gran afany de protagonisme i capacitat pulmonar, a l'hora de defensar el país dels elements viciosos que n'ataquen la puresa.

De totes les hilarants querelles presentades per Manos Limpias  recordo especialment la que van interposar contra la sèrie infantil Los Lunnis, per la seva suposada promoció de l'homosexualitat, atès que en un dels capítols hi apareixia una boda gai. L'amor entre les persones del mateix sexe és una altra de les seves màximes preocupacions. El polèmic Baltasar Garzón també ha estat objecte de la demandes compulsives del col·lectiu. Ja he expressat en aquest blog que no sóc cap fan del jutge estrella però em sembla clar que l'esmentada mania persecutòria està directament relacionada amb l'admiració que els impol·luts professen al sanguinari dictador xilè Augusto Pinochet i a l'al·lèrgia que els provoca qualsevol revisió del passat històric que no coincideixi amb els seus interessos. Paral·lelament a tot aquest reguitzell de disbarats, el sindicat mostra una altra cara, més amable i càndida, vinculada a la lluita contra la xacra de la corrupció i la mala praxi política. Revisem alguns episodis recents. Manos Limpias s'ha fet sentir de valent en la desgràcia del Madrid Arena; ha sol·licitat la compareixença de la infanta Cristina en relació al cas Nóos i també ha estat present a l'hora de demanar responsabilitats a Rodrigo Rato, pel colossal escàndol de Bankia. Vet aquí, doncs, la disfressa que a vegades escullen els personatges extremistes, que es presenten al públic com a grans defensors de la llei i de l'ordre.  Ho advertia el professor Xavier Casals, en el seu blog sobre extremisme i democràcia: compte amb la cultura de les escombres, que tot sovint empara els esperits més caudillistes. Ja n'hem tingut mostres a diferents Parlaments europeus i la tirania també pot covar-se a casa nostra. La Història ens ensenya que les tragèdies es poden repetir. No consentim que ens tornin a enredar.