dissabte, 31 de desembre de 2011

La nostra història. Capítol novè.




Sóc la princesa Sol i vull explicar-vos la desgràcia recent que ha viscut el nostre regne. El futur el veiem fosc però tenim forces per lluitar. Resistirem.



Els meus pares han insistit perquè em posés a escriure aquestes ratlles. L’any que s’acosta compliré la majoria d’edat i asseguren que haig d’estar preparada per afrontar temps difícils. Algun dia, espero que sigui llunyà, hauré de rellevar-los en algunes de les tasques que realitzen i volen que entengui bé tot el que està succeint, sense perdre ni un sol detall. També diuen que a ells els van explicar moltes mentides i desitgen que jo ho vegi tot més clar, que no em deixi entabanar, amb històries falses i promeses vanes.

Us ho explicaré amb les meves paraules. I no serà fàcil perquè el que us haig de contar és l’episodi més trist que he conegut en la meva vida. La mare va narrar-vos els esforços titànics que va fer la nostra família per procurar remuntar la crisi provocada per les pluges, que van arruinar les collites i van depauperar la nostra existència material. Malgrat que el reialme es va enfonsar en la misèria, els meus pares estaven decidits a prosperar, amb intel·ligència, treball i honestedat. Els pobres desconeixien la força obscura que ens sotjava d’amagat, a punt per entrar en escena. Aquesta vegada, no es tractava tan sols d'un drac, com aquell que ens va atacar quan jo era només un nadó, sinó d'una maldat molt més poderosa i terrible. Feia temps que observava que alguna cosa no rutllava i ara penso que hauríem d’haver actuat abans, d’una manera o altra.

Les vaques magres començaven a engreixar-se, gràcies a l’esforç de molts anys. El meu pare va pencar de valent per a l’educació dels infants. Ma mare va aconseguir uns comptes gairebé impecables, en els llibres de Palau. L’avi vivia pràcticament retirat de les seves obligacions però l’àvia continuava al peu del canó, fent mans i mànigues per conservar les bones relacions amb els reialmes veïns. També vetllava perquè cap vilatà es quedés sense sostre i els millors especialistes conservessin les mesures de salubritat indicades, per evitar les epidèmies. No es pot pas dir que tiréssim coets però, de mica en mica, la llum s’escolava entre els núvols i teníem motius raonables per a l’esperança. Per part meva, puc dir que he gaudit d’una vida austera però feliç. No he tingut grans privilegis però mai m'ha faltat l'estimació i el recolzament de la meva família i els companys que he conegut pel camí.

Tot va canviar radicalment quan va arribar el meu oncle a Palau, el germà gran del meu pare: el Príncepdelacicatriu. És un home francamente tenebrós, la seva presència em provoca esgarrifances. L’anomenen així perquè li van marcar la galta, en una baralla en la qual va donar mort a un temible general. Té fama d’haver derrotat tot aquell que ha gosat plantar-li cara. La seva carrera sanguinària és notables però, tot i això, té el do de la paraula. Va arribar de les Amèriques, amb la pretensió que tenia la solució definitiva per sortir del forat. Es va voler reunir amb els meus avis, sense que el pare i la mare hi fossin presents. Per sort, un lacai va fer l’espieta i ens va fer cinc cèntims de la trobada secreta. Segons el seu criteri, les despeses eren massa elevades i calia retallar-les dràsticament, si realment volíem remuntar. En cas contrari, el pou es faria més i més profund. Com que els meus avis tenen dos dits de front, van negar-se en rodó a tirar endavant els seus suggeriments.

Aquella mateixa nit, va convidar-nos a un gran sopar, tant suculent que el meu pare feia anys que no el probava i jo puc dir que mai l’havia tastat. Peixos enormes, carns tendríssimes, vins i licors de les millors collites. Pastissos, gelats i fruita fresca per atipar l’estómac més golafre. Al final de l’àpat, el meu oncle va proposar un brindis especial, pel futur del regne. Va omplir personalment la copa de l’avi i el va animar a considerar novament la seva proposta de salvació, com ell l’anomenava. Era una estratègia que s'estava aplicant arreu. El rei s’hi va negar per segona vegada. En beure el darrer glop, va caure abatut a terra. Enverinat. Mort. Després tot va succeir d’una revolada, tant de pressa que ni tan sols puc recordar-ho amb exactitud. Un exèrcit ferotge es va apoderar de Palau. El traidor de la cicatriu es va col·locar la corona i va jurar que salvaria el reialme del drama de la pobresa. A partir d’aquell dia, manaria quines plomes havien d'escriure la seva gloriosa història. Decidiria quins soldats castigarien els dissidents subversius. Faria matar els coloms que enviessin missatges inconvenients. Eliminaria les partides "inútils", com les destinades a cuidar malalts, educar la mainada o recolzar els artistes, en les seves creacions.


No us penseu pas que ens vàrem quedar de braços plegats, davant d'aquesta sagnia. La resistència va ser dura i encara continua.

En tindreu notícia, amics, potser serà la meva mare qui us en revelarà les novetats.

Molta salut i resistència, per al nou any.
La vostra amiga,
Princesa Sol.



L'autèntica ventafocs, la saga continua


Les princeses no sempre viuen felices i mengen anissos. Algunes no encaixen en el paper que els han assignat i altres han d'afrontar interminables adversitats, carregades de força i de coratge.















Una nova ombra amenaça amb destruir la vida al regne.




Propera entrega, aviat a les seves pantalles...




dilluns, 26 de desembre de 2011

Conte d'hivern, amb vistes a la Sagrada Família



Vaig trucar a la meva ETT, eren exactament les 17h. Un 22 de desembre. Encara no havia cobrat el mes de novembre i esperava que m'haguessin ingressat tot el que em devien. Però no. Tenia exactament 25 € al banc i el meu marit estava a l'atur, sense ni cinc a la butxaca. Aquella tarda, havia de comprar els regals pel nostre fill, per fer cagar el tió, i quatre coses per picar, perquè ja tenia coll avall que no faríem cap sopar de l'altre món. A l'altra banda del fil, l'enèsima secretària que havia vist desfilar per aquella empresa, em va contestar, tota pàmfila, que no tenia ni idea del que podia haver passat i que el responsable no hi era per donar-me una resposta. Sabia que m'estava mentint, la molt porca. En tenia la convicció perquè els enganys descarats eren marca de la casa. Vaig agafar un bus a la parada més propera i em vaig plantar a l'oficina, per veure si tenia un parell d'ovaris per dir-m'ho a la cara.

Vaig trobar-los tots dos, la mar d'animats. L'encarregat i ella estaven rient, davant de la pantalla de l'ordinador. Miraven una postal de Nadal pornogràfica, feliços com dos gínjols. Es partien el cul. Em van tractar com si fos una pidolaire, que va a demanar almoina. Això em va enrabiar més que totes les boles juntes. La meva fúria va caure sobre ells, com el llamp de Júpiter.
Desgraciats! ¿Us penseu que he estudiat història de l'art, parlo quatre idiomes i em deixo la pell com a guia turística per haver d'aguantar dos imbècils com vosaltres? Les ganes de riure se'ls van tallar en sec, quan van veure que començava a esparracar papers i brandar una cadira de plàstic a l'aire, vermella com un pebrot. Més blancs que la cera, van provar de calmar-me com bonament van poder. Llavors si, van demanar mil disculpes i em van prometre que l'endemà mateix tindria l'ingrés. Quan vaig marxar d'aquella oficina merdosa les cames em tremolaven de la ràbia, però de cobrar, res de res. L'endemà estàvem tan escurats com sempre i sense perspectives immediates de prosperar.

El meu marit s'ho va agafar millor. Va dir que encara teníem menjar al rebost i que podríem fer un sopar prou digne. Ell havia col·laborat molts anys en campanyes de recollides de joguines. De ben segur que, aquesta vegada, li'n podrien donar unes quantes pel nen. Em va deixar anar un dels seus sermonets de la muntanya, sobre la solidaritat, el materialisme de les festes i no sé quantes històries més. El més important era que estàvem junts, teníem salut i ens estimàvem. Que si pensa en les criatures que viuen al carrer, que si les guerres i els desastres naturals, que si les famílies que són a l'hospital, pobres, el que deuen estar passant, aquests dies. Va arribar un punt que vaig desconnectar, perquè cap discurs , per més benintencionat que fos, hauria pogut apaivagar la meva frustració infinita.

La tarda del 24 vaig sortir a fer un volt pel barri, per intentar relaxar-me i prendre distància de tot. Em vaig aturar davant de la Sagrada Família. Aquell temple em fascinava i no em cansava mai de contemplar-lo, per més turistes que hi hagués acompanyat, amb les cares embadalides i les càmeres fotogràfiques, sempre arran de l'ull. La façana de Gaudí era la meva favorita i, quan en repassava tots els detalls, semblava que em calmava una estona. El pobre home va morir més pelat que una rata, el va atropellar un tramvia i ara els altres es feien d'or, gràcies al seu talent. Si s'aixequés de la seva tomba, vaig pensar, segur que estaria tant o més enrabiat que jo. Aquests pensaments em van acompanyar fins a la porta de casa. En entrar, el primer que vaig veure va ser el pessebre que havia fet el meu fill, amb figuretes de fang. Per sort, ell no entenia gaire res del que passava. Després vaig mirar l'arbre de Nadal, una silueta tota estranya, de forma indefinida, elaborada amb caixes de cartró. Feia molt fred i tenia ganes de plorar. Quan em va mirar la cara, al meu marit li queien les llàgrimes, galtes avall. Sabia com se sentia i el vaig abraçar. El nen ens va venir a buscar, amb una capsa de kleenex a les mans. De sobte, aquell gest innocent ens va fer venir ganes de riure, a tots tres. Semblàvem ximplets, entre somnriures i sanglots, vaig dir. Segur que vindrien temps millors.





dijous, 22 de desembre de 2011

Lucía i els pirates



L'escriptora Lucía Etxebarria va escriure al seu Facebook que deixaria de publicar, atès que el nombre de descàrregues il·legals a la xarxa superava les vendes de seu últim llibre i no es veia amb cor de sobreviure de l'ofici. L'anunci ha causat un autèntic rebombori virtual. Foto extreta d'aquí.



A Espanya torna a governar el Partit Popular i Lucía Etxebarria ha provocat -involuntàriament o no- un altre escàndol sideral. Sembla que tot sigui al seu lloc, en aquest racó de món, tan previsible i encarcarat. Determinats drames cíclics esgotarien fins al màrtir més sofert. Com que amb el primer tema m'embolicaria força, escullo el segon, sense ànim de tirar més llenya al foc sinó d'extreure quelcom positiu d'aquest foc creuat, entre la famosa autora i els pirates. Personalment, no penso que es tracti d'un debat entre bons i dolents. Una picabaralla entre víctimes i lladres. Simplement, estem davant d'un conflicte del nostre temps, que demana alguna solució. Al marge del discurs més estèril, en el fons, hi ha un tema de rabiosa actualitat, que mereix tota la nostra consideració.

Per començar per algun lloc, em situo en l'escenari del Premi Nadal de l'any 1945, que va guanyar una joveníssima Carmen Laforet, amb la colpidora novel·la Nada, un retrat sense concessions de la Barcelona de la postguerra. En ple franquisme, la història d'Andrea i la seva desestructurada família, em sembla vertaderament subversiva. Laforet va donar vida a un personatge innocent, aparentment fràgil, que recull el llegat ferotge del passat més immediat del seu país. Al meu entendre, Andrea és també una heroïna atemporal. Un ésser sincer i autèntic, que prova de sobreviure en un entorn hostil. Aquell esdeveniment social, va causar un bon sotrac en la vida de Laforet, que no es va sentir tan reconeguda pel brillant talent que posseïa i la força desbordant del relat premiat, com per la seva projecció pública. El tractament que va rebre l'artista, clarament discriminatori, del qual també ha parlat en alguna ocasió l'escriptora Lluïsa Forrelland, va distanciar-la de la seva dedicació literària. L'assaig d'Israel Rolón i Anna Caballé, Carmen Laforet, una mujer en fuga, aprofundeix més en aquesta qüestió. El cas Laforet no deixa de ser un altra mostra dels convulsos conflictes d'una època, personalitzats en la figura d'una escriptora.

Cinquanta-tres anys més tard, Lucía Etxebarria tindria entre les mans el cobejat guardó. Beatriz y los cuerpos celestes narra una història que està a un nivell diferent de l'anterior. Aquest cop, la polèmica també estaria servida, malgrat que en una altra direcció. Ara no es tractaria de marginar la creativitat femenina, a favor d'un rol més adequat sinó de qüestionar la qualitat de la novel·la. La crítica es va acarnissar amb Etxebarria, tot acusant-la de llançar-se als braços de la literatura més comercial i promoure una imatge d'autora-personatge, que pretenia augmentar les vendes del seu producte de forma exponencial, al marge de la profunditat artística. A Etxebarria se li ha reconegut el compromís social i el tractament desacomplexat de la identitat sexual, per exemple, si bé també s'ha vist embolicada en denúncies per plagi, de les quals no sempre ha sortit ben parada. Com va succeir amb Laforet, no es tracta pas d'un fet aïllat, sinó que l'esperit comercial ha transformat el món del llibre. Tampoc es pot dir que la majoria d'escriptors hagi aplaudit aquesta metamorfosi, atès que recullen una part irrisòria dels beneficis obtinguts. Massa sovint, les produccions més mediàtiques, mediocres i complaents amb el poder s'emporten els llorers, mentre que l'autèntic talent es veu escombrat o reduït a les cendres de l'oblit, per part dels mitjans.

I ara arribem als controvertits pirates, que han irromput a l'escenari sense que ningú els en donés permís. Les editorials treuen foc pels queixals, perquè veuen disminuïts els seus ingressos. Les seves queixes són plemanent legítimes, com ho són les d'aquells artistes que no poden sobreviure del seu valuós treball. Amb tot, al mateix temps, existeixen iniciatives autogestionades a Internet que prosperen amb èxit, malgrat les descàrregues gratuïtes. Com poden conviure ambdues realitats? Al blog Orsai, Hernán Casciari ha penjat un article titulat Para ti, Lucía -no sé si pensava en la cançó de Serrat-, que ha tingut un impacte considerable a les xarxes socials. El seu és un exemple clar de com l'anomenada pirateria és perfectament compatible amb un tractament realment digne de l'autor i unes bones vendes. La realitat ha tornat a canviar, malgrat l'aparent immobilisme. Quan hagi passat tot el xivarri, haurem de cercar fórmules per adaptar-nos. Finalment, podria ser que tots plegats hi sortíssim guanyant.



dilluns, 19 de desembre de 2011

Kim Jong-il i la dictadura orwelliana


Expressió de dolor extrema entre els nord-coreans, arran de la mort del dictador comunista Kim Jong-il. Foto extreta del diari El País.



Entre l'any 1947 i 1948, el britànic George Orwell escrivia una de les novel·les distòpiques més famoses de tots el temps: 1984. El nom de l'obra va sorgir, simplement, de capgirar les dues darreres xifres de la data en la qual va ser concebuda. L'autor volia cridar l'atenció sobre els perills de les dictadures i transportava el lector a un paisatge humà apocalíptic, on hi manava la tirania del socang. La mirada constant del Gran Germà controlava el més mínim detall, fins i tot podia entreveure els propòsits secrets dels aterrits habitants d'Oceania, que havien esdevingut individus mecanitzats, mancats de qualsevol essència humana. No es pot negar que les metàfores que utilitza Orwell són fascinants i, de manera indirecta, ens porten a reflexionar sobre la naturalesa de la democràcia i amb quina facilitat la podem perdre. La creació d'una nova llengua, la temible propaganda del règim, les guerres permanents, el delicte del crimpensar i, sobretot, l'entregada decisió amb la qual el partit vol liquidar el passat. Un vell costum totalitari, la batalla per controlar la memòria, és la tasca a la qual està entregat el protagonista. Fins que un bon dia té la mala ocurrència de posar-se a reflexionar pel seu compte...

Orwell va quedar profundament colpit per la manera com la premsa espanyola transmetia els cruels esdeveniments de la Guerra Civil, la ferotgia amb la qual es tergiversava la realitat, fins al punt que no tenia res a veure amb la pròpia realitat. Ja aleshores, es preguntava de quina manera s'explicarien, a les generacions futures, les escenes bèl·liques que ell va presenciar. Tants anys després, cal reconèixer que el seu interrogant manté la vigència. La Història camina massa a poc a poc i Orwell va ser un visionari.

L'èxit de 1984 va ser aclaparador; tant és així que la trobem referenciada a totes hores, amb qualsevol pretext, sobretot per assenyalar la vigilància exagerada a la qual ens veiem sotmesos els ciutadans, encara més en l'era d'internet. Malgrat que pugui semblar un univers de ciència-ficció, en submergir-se dins la vida de Winston Smith, hom té la profunda inquietud de viure en la literatura una crueltat que no dista tant del totalitarisme comunista de Corea del Nord, les dictadures pro-occidentals del nord d'Àfrica o les teocràcies sanguinàries, com la que pateixen els iranians.

Curiosament, va ser també l'any 1948 que
van dividir-se les dues Corees, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. La dinastia de Kim II Sung no trigaria gaire a manar amb mà de ferro. Havien de venir els gulags, períodes interminables de fam, tortures despietades, assassinats i experiments amb presoners. El Gran Germà coreà hauria de causar terribles estralls i els pitjors crims contra la humanitat. Ara que Kim Jong-il ha mort, el successor serà el seu fill, com no podria ser d'altra manera. És difícil imaginar-se res semblant a una primavera àrab sense associar-hi un autèntic devessall de sang. En presenciar les escenes de dolor dels nord-coreans no he pogut evitar recordar-me de les que reproduïa Orwell a 1984. Aquelles manifestacions histriòniques de suport al líder, o de rebuig a l'enemic, que havien de ser curosament representades, si es volien evitar duríssimes represàlies. Malauradament, aquesta vegada no es tracta de fantasia literària sinó de crua realitat.




dijous, 15 de desembre de 2011

Chelsea Clinton i la granja de pollastres


El debut de Chelse Clinton a la televisió ha rebut crítiques contundents per part de la premsa nord-americana. Alguns analistes veuen la seva aparició mediàtica com una estratègia per fer el salt cap a la política. D'aquesta manera, rellevaria els seus poderosos progenitors i donaria continuïtat a la dinastia Clinton. Foto Peter Kramer.


Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a millorar la terrible realitat que han patit milions de persones però, si més no, la família Mubàrak ha estat foragitada de la primera línia. El mateix ha succeït amb el coronel Gaddafi i tota la seva prole, a la veïna Líbia. Per la seva banda, la cleptocràtica Tunísia també s'ha alliberat del rapinyaire clan de Ben Ali. Aquest costum totalitari no és pas exclusiu del nord d'Àfrica sinó que també apareix als suposats paladins de la llibertat, com ara els Estats Units. Aquell indret, més enllà de l'Atlàntic, on tants viatgers han somiat amb la igualtat d'oportunitats, també pateix els tentacles dominadors de les estirps més poderoses. Sens dubte, les formes són més refinades. Però el fons és el mateix.

Chelsea Clinton no ha estat la pionera de l'endoll en una plataforma mediàtica. Malgrat la seva exquisida formació acadèmica, la cèlebre filla de Hillary i Bill no té una preparació específica per treballar en mitjans de comunicació. Va ser l'àvia de la criatura, Dorothy Rodham, qui va animar-la a adquirir un major compromís i participar en la vida pública. ¿De debò volia convertir-la en una estrella de la petita pantalla o bé pretenia preparar-la per assolir un escó al Congrés? Això és el que es pregunten alguns analistes. El debut de Chelsea ha estat qualificat com a mancat de qualsevol espurna de carisma. Veurem si apunta bones maneres en altres àmbits d'influència o bé persisteix en la seva missió periodística, entre càmeres i micròfons. Com deia, prèviament, la família Kennedy, Bush o McCain van col·locar membres del seu llinatge en xous de televisió, la qual cosa també ha estat recordada pels crítics nord-americans. Si tornem al Mediterrani i ens quedem a casa nostra, recordarem els famosos 400 de Millet. Segons el lladre més nostrat, sempre són les mateixes famílies catalanes, les que remenen les cireres. Tampoc podem oblidar la llarga estela que ha deixat el franquisme i molts dels cognoms de la dictadura, que encara pul·lulen per les més altes esferes. Les maniobres per conservar la poltrona són moltes i ben variades. Recentment, es porta l'estratègia d'encolomar el mort al gendre. Convindrà pendre nota.

Val a dir que la cultura de l'endoll també es propaga pel conjunt de la societat, si bé gaudir d'un alt càrrec multiplica les possibilitats d'afavorir la família. Un reportatge de La Vanguardia, parlava del reviscolament d'aquesta xacra en temps d'atur i crisi financera, la qual diferenciava oportunament dels saludables contactes professionals. Més enllà de la voluntat de perpetuar-se,¿no caldria contemplar l'enorme error que suposa donar-ho tot mastegat als descendents? ¿Quin preu hauran de pagar, els joves ambiciosos, per haver ascendit sense mèrits propis? ¿No suposa, també per a ells, una terrible condemna? ¿Gaudiran de plena llibertat, si han de donar les gràcies per tot allò que han aconseguit? ¿Quin llast suposaran per al progrés de la vertadera excel·lència, en els camps que monopolitzin? Finalment, haurem de concloure que el nepotisme ens perjudica a tots. Encara que, indubtablement, uns ho visquin molt millor que els altres.



dilluns, 12 de desembre de 2011

Un cadàver a la via




El passat divendres, al voltant de les 22h, es va trobar el cos mort d'una dona a la via, a uns 800 m de l'estació de Maçanet-Massanes (a la imatge). La informació va aparèixer publicada a la premsa de dissabte: Diari de Girona, Diari Ara i La Vanguardia, entre d'altres.


Si mai coneixeu un escriptor que es trobi en plena crisi creativa, no ho dubteu ni un moment: aconselleu-li els trens de la Renfe com a font d'inspiració. Recomaneu-li que s'emporti un bloc de notes, un llapis esmolat i, òbviament, que mantingui els cinc sentits molt oberts. Si no passa res especial, que pari bé les orelles, perquè segur que algun viatger està explicant la seva intimitat amb pèls i senyals a algú, pel mòbil o en directe, sense el més mínim pudor. Assegureu-li que, malgrat que a vegades no donarà crèdit a determinats relats, que no serien creïbles ni en els serials més recargolats, aquelles històries tenen un potencial extraordinari i poden sedimentar en una magnífica novel·la. Quan faci uns dies que viatgi, en cas que s'avorrís, digueu-li que segur que ben aviat viurà -o sobreviurà- alguna de les incidències clàssiques de les línies ferroviàries, les quals el proveïran d'una bona dosi d'adrenalina, que després podrà descarregar alegrement sobre el teclat. Si hagués de ser puntual a algun lloc, que no compti amb què arribarà a l'hora. Millor que agafi un comboi anterior a aquell que li pertocaria. Unes quantes lliçons de filosofia zen tampoc li aniran gens malament.


Els amables seguidors d'aquest blog, recordareu el maltractador del tren, del qual us parlava en un post i que em va amargar el trajecte cap a Barcelona. Unes setmanes més tard, en el vagó on em trobava, un home gran va patir un problema cardíac. Va perdre el coneixement i una dona que seia davant seu va adonar-se de la gravetat de la situació. Afortunadament, la reacció va ser ràpida i de seguida el van atendre dos professionals sanitaris que es trobaven entre nosaltres. Van estirar-lo a terra, al passadís, i van contactar via telefònica amb el servei d'urgències. En arribar a l'estació més propera, a Granollers, ja l'esperava una ambulància, que se'l van endur diligentment. Haig d'afegir que tant els passatgers com el personal de Renfe vam comportar-nos de la forma més responsable i cívica possible. No sé si el bon home va arribar a l'hospital a temps ni tampoc si ara es troba bé de salut però val a dir que, en ocasions, també ens reconciliem amb l'espècie humana.

La darrera aventura, bastant més fosca i depriment, la vaig viure el passat divendres al vespre, quan tornava cap a casa després de la jornada laboral.
A l'alçada de Maçanet-Massanes, es va sol·licitar per megafonia la presència d'un altre metge, que aquesta vegada s'havia de personar a la cabina del conductor. Primer vaig pensar que es tractava d'un episodi similar a l'anterior. Al cap d'una estona, però, vàrem saber que s'havia alertat de l'existència d'un cos mort, travessat a la via i per això calia el criteri d'un facultatiu que certifiqués la seva defunció. Era igualment necessària la intervenció d'un agent de policia que, sortosament, també va acudir per ajudar. No va caldre esperar l'arribada del jutge ni els Mossos, per continuar el nostre camí. Es va optar per fer marxa enrere i efectuar un canvi de via. Malgrat les informacions recollides als diaris, el retard va ser de noranta minuts. Vaig arribar a casa amb una sensació de neguit. Si el cos es trobava en bon estat, vaig pensar, era estrany que es tractés d'un suïcidi.

El diumenge vaig llegir a la premsa més detalls sobre aquest edeveniment terrible que, tanmateix, forma part de la realitat més oculta de la nostra societat. Es tractava del cadàver d'una dona d'uns 30 anys, rossa i prima, que podria ser de l'Europa de l'Est i que presentava un fort cop al clatell. Els maquinistes van veure-la quan s'adreçaven cap a l'estació i van informar-ne de seguida. Per aquest motiu, el tren on viatjàvem no la va atropellar. El cos estava vestit i ben col·locat entre els rails, com si algú li hagués deixat a propòsit. Ara se li està practicant l'autòpsia però, en principi, la policia descarta la hipòtesi de l'homicidi i es decanta per un accident. La víctima ha estat identificada perquè duia documentació a sobre però no tenia familiars ni amics a prop que la poguessin reconèixer. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em sembla un cas molt indicat per a Miss Marple o Hercule Poirot. Determinats misteris requereixen inevestigadors coratjosos, que estirin el fil fins a les darreres conseqüències. Llàstima que, a la vida real, els finals no siguin tan rodons, tranquil·litzadors ni versemblants. Beneïda literatura.



divendres, 9 de desembre de 2011

Raphael sempre torna per Nadal



Una de les muses del franquisme ha participat en el CD de La Marató d'enguany. A la imatge, la portada d'un disc nadalenc del 1965.




La Història recent d'aquest país és com un liquen llefiscós, que portem enganxat a l'esquena. A cada moment, apareixen mostres de la seva resistència a abandonar-nos. Aquest és el preu de no aixecar les catifes, de deixar que la brutícia es vagi podrint, mica en mica. Un dels molts interrogants que planen sobre el cap d'un fill de la Tansició està relacionat amb la incredulitat que genera la presència constant de determinades muses del franquisme a la televisió. Hem vist Raphael cantant el Tamborilero a les pantalles franquistes de Cuéntame. Hem conegut tota la seva família, a les revistes del cor, en fotos setinades i titulars aduladors, que els abracen amb tendresa. I després ens l'hem empassat infinites vegades, en gales de tota mena, amb el seu etern somriure i la seva postureta histriònica. Personalment, dins de la meva completa ignorància, no penso que la seva talla artística mereixi la quantitat d'adjectius grandiloqüents que li dediquen. Maravilloso, magnífico, estupendo... ¡qué grande eres Raphael! O sigui, sento que quelcom està fallant. Alguna porta està mal tancada i grinyola de forma estrident. No tinc res en contra d'aquest senyor. No sento odi ni rancúnia de cap tipus. Ens han ensenyat que no s'ha de remenar la merda. El passat és passat. En aquella època, tothom feia el que bonament podia. No hem de jutjar un temps que no hem conegut perquè no sabem com hauríem reaccionat, en circumstàncies similars. No m'ho empasso però puc arribar a estar-hi d'acord. El que no entendré mai , de cap manera, és que una societat que es fa dir democràtica no s'estigui de venerar les velles glòries, a cada moment. Em vaig alegrar sincerament de llegir l'article de Vicent Partal , a El Punt/Avui. Ho agraeixo de tot cor. És una teràpia magnífica per a combatre l'amnèsia corrosiva que ens han imposat. Necessitem més veus com la seva. Persones que ens recordin que aquells que van remprimir la nostra cultura, al costat del Caudillo, ara es canvien tranquil·lament de jaqueta, per participar en un projecte solidari de la televisió publica catalana. El mateix que van contribuir a què tants ciutadans haguessin de renunciar a la seva llengua, l'any 2011, esdevé una estrella de TV3. Que algú m'il·lumini, perquè no entenc res. Aquell mitjà que posa el crit al cel per les retallades, convida un artista del franquisme, com a reclam per a recaptar uns bons calerons.Vicent Partal demanava que algú expliqués tantes contradiccions. Ara que està tan reivindicativa, potser Mònica Terribas ens podria donar alguna resposta. L'estem esperant.




dimecres, 7 de desembre de 2011

Terrorífiques models



Les nines Monster High vénen acompanyades d'una poderosa campanya de màrqueting i són la sensació de la temporada


Se suposa que les Monster High tenen vocació de trencar amb la tradicional imatge de Barbie. Tan pàl·lides i amb unes cames com filferros, algunes d'aquestes nines em recorden el polèmic heroin chic de les models dels noranta, capitanejades per Kate Moss. Ben lluny d'haver desaparegut, l'esmentada estètica encara està present en els blogs que fomenten dietes draconianes , entre altres estratègies per perdre pes de forma dràstica. Reneixen també en les revistes més prestigioses. Recentment, ha esclatat una polèmica encesa a la xarxa, arran de la publicació a Vogue d'unes fotografies fantasmagòriques de Steven Meisel, a la top Karlie Kloss. Tant Meisel com Vogue s'havien mostrat compromesos en la lluita contra els trastorns alimentaris. Però ara la truita s'ha girat -capricis de la moda!- i no han pogut reprimir l'impuls de retratar un perfil completament anorèctic, a les pàgines setinades de la bíblia del glamur. Ja se sap, els compromisos. Val a dir que algunes lectores de la publicació han condemnat les crítiques perquè asseguren que es tracta d'un món que ha de convidar a somiar. Somiar.

Rebo una quantitat industrial de publicitat de joguines. D'ençà que va començar la campanya de reis dec haver acumulat una desena de catàlegs. Sense exagerar. Em fixo en les ofertes i els aparadors. També en els espots i les sèries dels canals temàtics infantils. Observo una presència aclaparadora de les nines que il·lustren el post. Són les filles adolescents dels personatges més coneguts de les pel·lícules de terror. Pobra Mary Shelley, si aixequés el cap. Què s'ha de fer amb els nens i nenes, davant de la pantalla? Personalment, en aquests casos, la dosificació em sembla fonamental però la prohibició la trobo absurda. Tard o d'hora s'hauran d'afrontar a aquesta mena d'estímuls i és important que generin una bona capacitat crítica. És a dir, com és habitual, trobo el diàleg imprescindible. Això no obstant, sempre queda el dubte de pensar si aquest filtre serà suficient. La publicitat actua a un nivell subliminal i mai no sabràs si , en algun racó del subconscient, un missatge d'autoodi pot arrelar-hi, com una llavor maligna. Per què ens ensenyen a menystenir el nostre cos, tan aviat? En fi, tampoc es tracta de capficar-se. Els psicòlegs podem ser bastant obsessius. Són moltíssims els factors que juguen en la gènesi dels trastorns mentals. En tot cas, queda dit. Aquestes nines em semblen un horror i, òbviament, no penso regalar-les ni en el pitjor dels meus malsons.



dilluns, 5 de desembre de 2011

Llàgrimes per la democràcia perduda



Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes, durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito.



La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia, tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació representen un cop duríssim en un dels sectors més desafavorits.

La manca de recursos impactarà dramàticament sobre la salut i la qualitat de vida de milions de persones. La Ministra Fornero deu saber, també, que es tracta de mesures perfectament evitables i que aquells que mouen els fils del poder econòmic, insaciables vampirs, han sortit indemnes de l'hecatombe i no en tindran mai prou. Després d'originar el desastre en volen més. Més i més. Quan era una jove estudiant, poc es devia pensar que hauria de dedicar el seu talent a una tasca immoral, com la de retirar als vulnerables uns béns que els pertanyen amb plena justícia, només per afavorir el bon funcionament de les greixades i opulentes maquinàries dels mercats. Per això deu plorar, la senyora Fornero. Si estima el seu país, no deu estar d'acord amb colpejar-lo amb tanta crueltat. Si alguna vegada va creure en la democràcia, no deu simpatitzar amb aquest cop d'Estat encobert. En algun racó de la seva ànima, sent un dolor que no pot contenir però que no serà comparable al d'una persona que no pugui arribar a final de mes i hagi de fer cua al banc d'aliments, després d'haver estat tota una vida treballant durament. A la senyora Fornero li sap greu castigar els innocents per a beneficiar els cobdiciosos. Per això plora. Podria dimitir, però no ho farà. I el seu plor no commou pràcticament ningú.

Després d'haver escombrat Geórgios Andreas Papandreu, substituït per un altre tecnòcrata, Lucas Papademos, es fa difícil dissimular l'evident tirania a la qual es veu sotmesa Europa. Una ombra sinistra recorre la zona euro i provoca esgarrifances al seu pas. El fet d'haver perdut de vista l'esperpèntic Silvio Berlusconi tampoc constitueix un motiu per a l'alegria. Com se sol dir popularment, els italians han sortit del foc per caure a les brases. Els analistes tenen seriosos dubtes que el poder del Cavaliere hagi estat realment dinamitat, atès que encara exerceix una terrible influència sobre els mitjans de comunicació. Recomano que escolteu la magnífica entrevista que Jaume Barberà li va fer al filòsof i escriptor Franco Berardi, al programa Singulars. Va parlar dels perills del populisme, en una situació tan crítica com l'actual i va aportar algunes solucions per als desconcertats ciutadans. Penso que no podem caure en l'error de pensar que l'Estat espanyol està en una posició d'avantatge respecte altres països. Mariano Rajoy ja ha fet passos per contactar amb els peixos més grossos d'aquest temible mar de tempesta. Haurem d'aprendre a navegar en la foscor i cercar nous fars que ens guiïn, en l'incerta aventura. És un avís per a navegants.




divendres, 2 de desembre de 2011

"Shopping night Barcelona", entre l'eufòria i el desencís


Logotip de la Shopping night Barcelona. Imatge extreta d'aquí.


El passat dimecres vaig donar un tomb per la Shopping night Barcelona, que va resultar ser tot un èxit d'assistència, segons ha informat la premsa. La sensació que es vivia a Passeig de Gràcia era d'eufòria, entre tantes propostes lúdiques i les llums enceses, que feien un goig espectacular. Em va fer la impressió que ens havien extirpat de l'univers de la crisi per traslladar-nos a un paradís magnífic, tenyit d'un color esplendorós. Com que tinc la butxaca més aviat escurada -com és habitual- no vaig comprar res. Potser m'hauria animat a adquirir alguna peça de roba però els números són els que són. Segons els organitzadors, l'objectiu principal no era generar consum immediat sinó promoure aquella zona de la ciutat com a pol d'atracció comercial. Després d'haver passat una tardor horribilis, sembla que aquesta nit glamurosa sigui una terapèutica bombolla d'oxigen, que ajuda els comerciants a respirar temporalment. Malgrat les estimulants vibracions, no tothom comparteix l'optimisme.

El professor de IESE Antonio Argandoña, exposa en el seu blog els límits d'aquesta iniciativa d'estil nord-americà , per a reanimar la malmesa economia. Fa esment a la compra per impuls, la qual afavoreix una botiga concreta però no té capacitat real per augmentar el consum, atès que no existeix nou crèdit disponible. Les seves reflexions m'han fet recordar els resultats d'un estudi sobre l'addicció al shopping, un problema que ha augmentat en els darrers anys i que en l'actualitat afecta al voltant del 16'77% de la població. Val a dir que es tracta d'un percentatge majoritàriament femení, atrapat en una dinàmica de consum obsessiu, destinat a compensar un sentiment d'insatisfacció permanent. Convé recordar que durant la shopping night també hi va haver manifestacions de protesta, al voltant de l'espiral absorbent de frustració. Per altra banda, es tracta d'un dilema clàssic, durant les festes nadalenques. Ha esdevingut gairebé tan tradicional com els torrons. En aquestes èpoques de retallades i penúries, potser agafa un relleu més significatiu.

Em pregunto què passaria si, de cop i volta, ens llevéssim un dia sense rebre cap estimulació publicitària. Fora televisió, ràdio, tanques a la carretera, anuncis a internet... Malgrat que sento una sincera solidaritat cap al sector comercial, sobretot vers les petites botigues, penso que, a la llarga, experimentaríem una sensació d'alleujament. Primer potser ens faltaria l'aire, perquè els aparadors són una font de distracció però després generaríem estratègies genuïnes per a mobilitzar els recursos cap a direccions menys contaminants i perjudicials per l'estat d'ànim. També ens entregaríem a noves formes d'oci, més actives i saludables. Com que, de moment, això és ciència- ficció, acabo amb un parell d'enllaços sobre el consum conscient i responsable. També amb el desig que siguem capaços de planejar un futur més intel·ligent, moderat, feliç i solidari. Per demanar que no quedi.




dijous, 1 de desembre de 2011

Javier Bardem i els compromisos líquids



Javier Bardem i família van participar en una manifestació a favor dels drets del poble sahrauí. Recentment, l'actor recollia un premi a Nova York de mans de la reina Sofía, juntament amb altres celebritats.
Són compatibles ambdues activitats?






Mantenir un compromís ferm amb alguna causa justa no és cosa fàcil. A la primera de canvi podem caure en clamoroses contradiccions. Generem un boicot per protestar contra la teleporqueria. Per altra banda, però, mirem els programes més casposos quan ningú no hi és per a jutjar-nos. Critiquem rabiosament els mètodes carronyaires les revistes del cor i, al mateix temps, ens falten cames per comprar el darrer exemplar de
Lecturas, per conèixer els detalls més recòndits de l'últim escàndol de la temporada. Clamem contra el menjar escombraria, malgrat que de tant en tant també en consumim... Així podríem continuar, amb determinades cadenes de roba, multinacionals de la informàtica i un llarg etcètera de condemnables xacres per a la humanitat. Vivim un temps on les conviccions granítiques estan en crisi. Si tenim en compte que el món va a la deriva, tal vegada no quedarà altre remei que rescatar-les de l'oblit. A la manera de Groucho Marx, les nostres conviccions són modificables, en funció de la situació en la qual ens trobem. Senyora, aquests són els meus principis, però, si no li agraden, puc canviar-los per uns altres. Deu ser una altra característica de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.

A la imatge hi veiem l'encegadora estrella del firmament cinematogràfic, Javier Bardem, en una gala on hi recollia un premi de mans de la reina Sofía. En rebre el guardó, el marit de Pe va assegurar que no renunciava a les seves posicions republicanes. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em costa una mica d'empassar. Anàlogament, seria com enxampar un vegetarià menjant un bon bistec de vedella. En descobrir-lo en l'acte carnal, afirma que no renega de les seves afinitats alimentàries. Ignoro si Bardem, en el seu discurs, va esmentar el llarg conflicte del Marroc amb el Sàhara i la complicitat del rei Joan Carles amb la monarquia d'aquell país. Tampoc sé si en va parlar amb la soferta esposa del monarca espanyol ni si van iniciar algun tràmit diplomàtic per aturar la barbàrie. En qualsevol cas, sembla que Bardem no se sentia pas incòmode per jugar a dues bandes. Tot i acceptar que ningú és perfecte, em pregunto on són els límits del compromís social i de la hipocresia. En el documental Hollywood se viste de verde, per exemple, es parlava de la suposada defensa del medi ambient, per part d'alguns actors famosos, malgrat que la indústria del cinema, en aquell indret, sigui una de les més contaminants del planeta. Personalitats solidàries com Mariah Carey, Bon Jovi i Beyoncé van cobrar autèntiques fortunes, per actuar en les festes privades de Gaddafi. ¿De debò ingnoraven la naturalesa sanguinària del seu amfitrió? ¿Quines són les fronteres, que separen la debilitat humana, del cinisme, l'afany de lucre i la voluntat de protagonisme? Finalment, ¿es pot dir que ha perdut la seva credibiltiat com a activista, Javier Bardem?