Quina literatura necessitem, per explicar la guerra?

Una nena líbia dóna una puntada de peu a un retrat del rais. Foto extreta d'aquí.

Els mandataris europeus que van acollir Gaddafi sota la seva ala protectora, ara encoratgen la Transició de Líbia. Pateixen tots els símptomes de la típica febre democràtica messiànica. La mateixa amb la qual Obama va enlluernar el món. Aquesta vegada, sense aixecar falses esperances. Mustafa Abdul Jalil és l'home de palla a la zona. La paraula Transició em fa més por que una pedregada. Salvant totes les distàncies, només cal contemplar el retrocés actual, per adonar-se que a Espanya la tirania no va morir pas al llit del dictador. Més aviat s'hi va regenerar. Ha arribat l'hora de repartir-se el pastís del petroli. Alguna ànima càndida encara vol vendre que quatre rebels esdentegats, amb un kalashnikov, en recolliran una porció acceptable.

Em pregunto què dimonis ha succeït, de debò, en aquell país. La veritat i la guerra són eternes enemigues. El referent de l'Iraq és el més immediat. Les filtracions de Wikileaks van aportar una mica de llum, res extraordinari, sobre la violació de drets humans. A una guerra no s'hi van a repartir caramels. La retirada de les tropes nord-americanes m'ha conduït a la recerca de més peces del puzle de la barbàrie. He ensopegat amb 101 dies a l'Iraq, de l'estel·lar Asne Seierstad. La reportera noruega, acompanyada dels Diaris àrabs, de la llegendària Gertrude Bell, condueix el lector pels carrers de Bagdad. Posa carn i os a la història d'un país devastat pels conflictes armats, les sancions i la dictadura de Saddam, on els secrets i l'ombra de la repressió terroritzen tothom. Abans de les bombes, malgrat les infinites traves, hi troba entranyables confidents (pàgs. 103, 104, 109):

"Vam seure al racó més intern del local. Em vaig preguntar per què devia haver acceptat de veure'm.
-Perquè estic boig. L'Iraq és el regne de la por. Aquí ningú no li dirà mai la veritat si va amb el seu guia o amb altres iraquians que no conegui. Pocs li parlarien encara que estigués sola. Per una paraula de més s'arrisquen a vint anys de presó, per una paraula de més dita a un estranger poden desparèixer per sempre. Aquest país és com un gran forat ple de merda. Res no es mou a la superfície, fa pudor i prou. Necessitem ajuda per llançar una pedra gran a aquest forat. I això és el que tots esperem: que passi alguna cosa.
[...] De sobte, en Jalal se'n va però fa un gest amb la mà perquè l'esperi. Quan torna, em fica un llibre a la bossa.
-Llegeixi-ho, ho entendrà tot. L'autor va ser -xiuxiueja en Jalal, passant-se ràpidament el dit a l'alçada de la gola- ... pel règim. Torni quan l'hagi llegit, però no l'ensenyi a ningú. Em tancarien vint anys a la presó.
-¿Per què s'arrisca tant?
-Avui dia, viure ja és perillós. Ara marxi."


L'autora assegura que la literatura és imprescindible per entendre una situació bèl·lica. No hi ha objectivitat possible, és una utopia abastar la realitat, només es pot construir un mosaic mínimament presentable, elaborat amb petits fragments quotidians. Certament: sense temps, lectures, paciència i un relat estructurat, és pretensiós endinsar-se en la dramàtica i complexa realitat iraquiana. Cal el ritme de John Dos Passos.

La literatura és una radical opositora del fast food mediàtic, més proper a complaure els discursos del poder. Amb tot, els grans vips tampoc no estan exclosos de les crítiques. Recordem la fina línia que separa la realitat de la ficció, polèmica que ha fet qüestionar fins i tot a Ryszard Kapuscinski, referent de referents. La mateixa Asne Seierstad, ha estat denunciada, a causa d'El llibreter de Kabul. Per tal d'entendre la vida a l'Afganistan, va compartir llar amb una família afganesa, experiència que després va traslladar a l'aclamada novel·la. Va ser fàcil, no obstant, identificar els autèntics protagonistes de la història, molts dels quals no van sortir gaire ben parats en el retrat i ara pateixen les conseqüències de tots els secrets revelats. L'aportació de l'escriptora va ser interessant però, ¿fins a quin punt tenia dret a violar i esbombar les intimitats de persones anònimes, sense el seu consentiment? ¿no és aquesta una altra forma de rapinya, paral·lela a la del petroli? Per altra banda, sorgeix el dilema dels prejudicis occidentals, pel qua fa la mirada que hi adrecen els corresponsals als països àrabs. No fa gaire, sentia un gran tòtem del periodisme de trinxera, criticar ferventment les xarxes socials, com a eina per entendre les revoltes al nord d'Àfrica. Semblava que temés perdre el rol de sedàs omnipresent. Hi discrepo profundament. Malgrat que es tracti d'un fris fragmentat, si més no, és autòcton. Benvinguts siguin Facebook, Twitter, Youtube i els blogs dels activistes. Això no treu que necessitem la literatura, per acostar-nos a la guerra. Com l'aire que respirem. Ara bé: quina literatura? Acabo amb un suggeriment, del meu admirat Edward Said (Orientalismo, pàg. 384):

"Cualquier poeta o escritor árabe -que son muy numerosos- escribe sobre sus experiencias, sus valores y su humanidad (por muy extraño que pueda parecer) y de esta manera perturba de modo eficaz los diversos esquemas (imágenes, estereotipos y abstracciones) por los que se representa a Oriente. Un texto literario habla más o menos de realidad viva. Su fuerza no reside en que sea árabe, francés o inglés; su fuerza está en el poder y en la vitalidad de las palabras que, por introducir una metáfora de Flaubert extraída de La tentación de san Antonio, arrancan a los ídolos de los brazos de los orientalistas y les hacen abandonar esas abominables criaturas -que son sus ideas de Oriente- que intentan hacer pasar por Oriente"