Inditex i l'ambivalència afectiva



Imatge d'un catàleg de Zara



El psiquiatre suís Eugen Bleuler, pioner en l'estudi científic de l'esquizofrènia, va descriure l'ambivalència afectiva com la presència simultània d'amor i odi, en l'univers interior de malalts que patien algun trastorn psicòtic. Per alguns pacients, les persones properes podien ser motiu de les més accentuades i contràries emocions, expressades de forma extremadament polaritzada. Val a dir que no cal sofrir una greu patologia mental per experimentar sentiments contraposats, vers algun ésser estimat. Deixarem aquestes profunditats intrapsíquiques per un altre dia.

La definició de Bleuler resulta útil per il·lustrar el dilema que una humil servidora pateix amb Inditex. Per un costat, em repugna la prepotència d'aquest gegant del tèxtil. Han estat denunciades les seves maniobres perverses per a l'evasió fiscal, la precarietat laboral a la qual sotmet els treballadors, l'explotació infantil en diferents indrets del planeta o la manca de talles grans, en diferents cadenes de roba. Vist el compendi d'atrocitats, seria d'esperar que qualsevol ciutadà amb un mínim de consciència es mantingués ben allunyat de qualsevol local comercial, propietat del magnat gallec. Però això, malauradament, no succeeix així. Paral·lelament a aquesta informació -que no es pot dir que tingui una presència preponderant en els mitjans, precisament- rebem una allau torrencial d'estímuls, que ens arrossega a comprar de forma irracional. El consum i l'oci estan profundament lligats. Fins i tot la felicitat s'associa a l'adquisició de productes innecessaris. Fins a quin punt podem controlar els impulsos del shopping?

Passo per davant d'una botiga de Zara. Una part del meu cervell crida: Inditex destrueix la societat! I l'altra respon, immediatament: Quina americana més preciosa! Està tan bé de preu! La tensió interna està servida. L'embriagadora seducció dels aparadors, a vegades guanya la partida.

La mateixa dissonància patològica es podria aplicar a la multinacional sueca Ikea, per exemple, que ha rebut igualment crítiques per abusos de tot tipus, tant laborals com mediambientals. En aquest cas, resulta particulament sagnant que les campanyes publicitàries pretenguin vendre un estil de vida perfectament oposat a la vertadera naturalesa del seu negoci. De forma similar, Amancio Ortega es presenta a la premsa com un home humil, de gustos senzills. Deu ser que els peixos grossos també malviuen amb les contradiccions. I això, naturalment, no és cap consol.




Comentaris

Traducció del blog