Conte d'estiu, amb vistes a la Torre Agbar


Havia trobat una feineta de mitja jornada. Tenia estalvis per anar tirant. Aquell estiu -avui m’ha donat per recordar-lo-, vaig instal·lar-me en un pis amb vistes a la Torre Agbar, bastant bufó. El compartia amb unes amigues de la facultat. Només tenia uns veïns a la mateixa planta, una parella de vellets entranyables. El senyor devia rondar la vuitantena. La primera setmana de ser-hi em van convidar a casa seva, una llar confortable, decorada amb molt de gust, sense ser ostentosa. Em van treure fotos de tota la família, una copa de brandy, una safata de galetes casolanes, elaborades amb molta mantega. Tenien un parell de fills i una bona colla de néts, tots força guapos i ben col·locats, segons la mare. Un hereu era arquitecte de renom, com ho havia estat son pare. L’altre, cirurgià, a no sé quina clínica de prestigi. Gaudien d’amistats influents. Aquest polític, aquell empresari. Un reguitzell de bondats. Vaig agrair l'hospitalitat, encara que no vaig poder badar boca, tan ocupats com estaven, amb l’arbre genealògic. La gent gran ja ho té.

Als matins, era a casa tota sola. L’ancià tenia per costum portar-me alguna cosa per esmorzar. Acollia amb renovada gratitud les visites però vaig veure que cada vegada es sobrepassava més amb les demostracions d’afecte. Transcorrien les setmanes. Més que un octogenari necessitat de companyia, el percebia com un vell verd amb les mans força llargues. Vaig provar de fer-li entendre, a base d’indirectes, que m’estava molestant. Li asegurava –mentia- que m’havia pujat el sucre i no podia menjar dolços. Gràcies per l’amabilitat, de tota manera. Com que res no feia efecte, em tancava al pis amb pany i clau. No obria la porta, quan sentia tocar el timbre, sempre a la mateixa hora. L'home era perseverant de mena i m’esperava al portal, quan marxava a treballar, després de dinar. Si podia, s’arrambava. Una vegada va començar a xiuxiuejar-me paraules obscenes, a cau d'orella. Em venien ganes de fer-li mal. Tenia fantasies nocturnes, en les quals el tirava per terra d’una empenta i li esberlava el cap amb un martell. Altres vegades, el cremava en una foguera, enmig d’un bosc imaginari. Em costava dormir. Vaig explicar-ho a les companyes però no van fer-me gaire cas. Només era un vell inofensiu. Tenia ganes de vomitar. Un bon dia, em vaig carregar de valor i ho vaig explicar, santa innocència, a la dona del bavós: el papà, com ella l'anomenava, es passava de llest. Em va fitar de dalt a baix, amb un esguard ple d’odi. De desagraïts l’infern n’és ple, va murmurar, mentre entrava cap a casa. Vaig intuir que no era la primera vegada que algú li feia aquest retret. El molt porc, segur que s'havia passat mitja vida assetjant dones. La situació no va canviar. Un matí, a les set, quan ell sortia a passejar la gossa, vaig ser jo qui va esperar-lo, al replà, per fer-li la traveta. Va rodolar escales avall, en silenci. Es va trencar el fèmur. A partir d’aquell dia, finalment, va deixar de molestar.



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Evidentment ens quedarem amb les ganes de saber quina part d’aquesta història és real i quina és imaginària. Jo sóc pacífic de mena però t'asseguro que si l'assetjat hagués estat jo i l’assetjadora la senyora que dius, la traveta que li faria també estaria més que justificada.
Bé, com qualsevol escrit de ficció, sempre hi ha un punt de realitat, que no desvetllaré perquè seria com si un mag mostrés el seu truc. A vegades, no queda més alternativa que la contundència, encara que si que puc assegurar que no he fet mai la traveta a ningú...

Traducció del blog