Del Mur de Berlín a la Zona Verda de Bagdad



A dalt, un grup de treballadors de l'Alemanya de l'Est construeix el Mur de Berlín, l'any 1961. A sota, una imatge de la recent ocupació nord-americana a l'Iraq


Arran de la celebració del cinquantè aniversari de la construcció del mur de la vergonya, s’ha evocat l’efemèride a la manera habitual: escuma mediàtica a dojo i poca substància històrica. Un dels aspectes més dolorosos d’aquest recordatori és la presència de barreres que resten alçades arreu. El colpidor símbol de la Guerra Freda va caure feliçment però encara romanen profundes divisions entre éssers humans, en múltiples comunitats. Es manifesten a través de tota mena de robustes defenses, falsament protectores de l’adversitat. La crua realitat m’ha conduït fins a noves muralles contemporànies, específiques del capitalisme desbridat. Aquestes últimes no són tan conegudes ni tampoc qüestionades, malgrat el drama que acullen i dibuixen en l’horitzó.

Un cop liquidat el teló d’acer, l’any 1989, la ideologia que havia emparat el Socialisme Real, rebia una estocada gairebé definitiva. L’ensorrament de la dictadura comunista i la utopia que l’acompanyava marcarien una fita històrica, les conseqüències de la qual recollim avui, amb tots els seus avantatges i també contrapartides. S’iniciava un canvi: Die Wende, com l’anomenaven els alemanys. En aquell context, ple d’incerteses i atrevits pronòstics, el politòleg Francis Fukuyama publicava un polèmic llibre: El final de la Història i l’últim home. En aquest volum, hi exposava una de les tesis més celebrades del neoconservadurisme. Guiat per l’estela hegeliana, Fukuyama postulava la culminació de la lluita entre ideologies. Albirava l’inici d’una nova era mundial, cimentada en la política liberal, a l’aixopluc de la qual s’assolirien les màximes aspiracions d’igualtat i satisfacció per a l’home.

Potser pateixo d’ingenuïtat recalcitrant però crec que Fukuyama estava carregat de bones intencions. Amb tot, va recolzar propostes com el Projecte per al Nou Segle Americà, al costat de col·legues ben poc recomanables, entre els quals Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Personatges força interessats en treure un sucós rendiment econòmic a la prometedora etapa que venia per davant. Els crims i la destrucció només serien efectes col·laterals, esdevinguts a causa de les portes giratòries, que s’imposarien definitivament entre l’empresa privada i el Govern dels Estats Units. Vista la deriva que prenia la política a l’Orient Mitjà, Fukuyama es va desmarcar de forma taxativa de la follia sanguinària del acòlits de George Bush fill. La fortificada Zona Verda de Bagdad tal vegada sigui el símbol més poderós de l’empresa bèl·lica Halliburton –propietat, entre d’altres, de Cheney- i del botí milionari, extret del pretès alliberament de l’Iraq. La inestabilitat que experimenta el país s’ha manifestat, recentment, en forma de mortífers atemptats. Les tropes es retiraran aviat: la feina ja està feta. L'actualitat té poc a veure amb el futur, banyat en almívar, que prometia Fukuyama.

Les interferències del sector privat en els afers de defensa estatals van determinar la profunda incompetència de l’exèrcit invasor, segons han manifestat alguns experts. És ben coneguda la lucrativa tasca mercenària de Blackwater. Contràriament al què es pugui pensar, aquesta prepotència no està restringida a l'àmbit de la guerra sinó que també es manifesta en altres contextos. La comunitat tancada de Sandy Springs és un suburbi republicà, situat al nord d’Atlanta. Els seus membres no volen pagar taxes que donin suport, per exemple, als veïns afroamericans. Existeixen empreses com CH2Hill, encarregades de construir enclavaments exclusius similars: a Nova Orleans i també a Sri Lanka. L’historiador Tony Judt qüestionava aquestes comunitats reixades, presents igualment a Stratford City, a l’est de Londres; Cabot Circus, a Bristol o a Liverpool One. Amb la seva prosa esclaridora, n’assenyalava els punts febles (El món no se’n surt, pàg. 111-112):

“Una reflexió instantània revela la contradicció d’aquesta mena de comunitats parasitàries dins de la comunitat. Les empreses de seguretat privada que contracten no tenen, per llei, dret a actuar en nom de l’estat i, per tant, els cal trucar la policia per assistir-los en l’avinentesa d’un delicte. Els carrers que diuen posseir i mantenir van ser inicialment supervisats, construïts, asfaltats i enllumenats a costa de tots, de manera que els ciutadans privatitzats d’avui són els beneficiaris immerescuts dels contribuents d’ahir. Les autopistes estatals que permeten els membres de les comunitats reixades viatjar lliurement entre casa i la feina també van ser fornides –i encara són mantingudes- per la societat en general, com ho són els serveis públics (escoles, hospitals, oficines de correus, camions de bombers i d’altres) als quals els ciutadans reixats poden acudir amb els mateixos drets i expectatives que els seus soferts veïns”

Vet aquí la paradoxa. Enderrocada la utopia socialista, el totpoderós estat va deixar pas al mercat lliure sense fronteres. La febre privatitzadora, ben lluny d'assegurar la desitjada democràcia, ha conduït a l’inexorable construcció de noves barreres, tan aterridores i cruels com aquell mur llunyà, que separava les dues Alemanyes. El temps dirà si cal iniciar una altra etapa, en la qual repensar, com apuntava sàviament Tony Judt, el nou paper de l’estat. Vistos els moviments cívics de protesta, escampats arreu, no queda cap dubte que els ciutadans encara volem viure en autèntica llibertat. Haurem de cercar, sense descans, el camí que hi mena.


Comentaris

Traducció del blog