Naomi Klein i les clavegueres del mercat lliure

Segons la revista Prospect, Naomi Klein és una de les intel·lectuals més influents del planeta

A vegades, imagino que els llibres són com baules d'una mateixa cadena. Un assaig condueix a l'altre. Mai no abordo una obra pensant que hi trobaré la veritat amb majúscules, aquesta és una idea pueril que fa anys que he deixat de banda. Més aviat un coneixement enriqueix l'altre. Sempre és necessari passar-ho tot pel sedàs crític, encara que tinguis gran simpatia per les idees exposades en un determinat volum. En el darrer post, parlava de la precària salut mental d'alguns caps d'Estat, a propòsit de l'experiència mèdica i política de David Owen. Un dels interrogants que se'n derivaven, remetia als suposats titellaires del poder econòmic, especialment interessats en què certs presidents perdessin la xaveta. D'altra manera, serien incapaços de justificar i promoure la barbàrie. La guerra de l'Iraq n'és un bon exemple. El descerebrat trio de les Açores va ser el braç executor de la destrucció del país però no era, ni molt menys, la primera vegada que una massacre es posava al servei d'altres objectius. En aquest cas, va ser el control de les reserves petrolíferes i les companyies nacionals però la Història està farcida de situacions similars, com ara les dictadures llatinoamericanes. Així doncs, a qui afavoreixen els estats de xoc col·lectius?

No ha de ser senzill escriure La doctrina del xoc i haver-se de veure les cares amb personatges ultraconservadors, de la corda republicana radical. Només per aquest motiu, tinc gran respecte pel treball de Klein. Si tenim en compte que Barack Obama ha estat qualificat de comunista, i fins i tot de partidari de Bin Laden, no vull imaginar amb quins adjectius defineixen l'autora canadenca. Sens dubte, aquesta escriptora ha de nedar contracorrent, per un riu d'aigües turbulentes. Recordo com Roberto Saviano, amb gran coratge, mostrava a Gomorra les vísceres de la Camorra napolitana. De manera similar, Klein ens convida a passejar per les aterridores clavegueres del mercat lliure. Ho fa sense dramatisme escabrós però tampoc estalvia detalls del tot necessaris per a comprendre el vertader abast de la tirania implacable de les grans empreses i els seus intel·lectuals acòlits -els Chicago Boys o la màfia de Berkeley-.

La reveladora novetat de la tesi de Klein, tal com jo ho veig, rau en el lligam indissociable que estableix -de forma acuradament documentada- entre la tortura psicològica, el terror col·lectiu i l'avenç insaciable del mercat lliure, en la seva forma més extrema. Des d'un punt de vista individual, explica els experiments psiquiàtrics d'Ewen Cameron, que caminen de la mà dels plantejaments econòmics de Milton Friedman, el qual rebutjava, no ja la socialdemocràcia, sinó qualsevol recepta keynesiana per a regular el mercat. La idea de tots dos, en el fons, era la mateixa. La il·lusió d'una tabula rasa, on poder reescriure la història. És a dir, la mort i la tortura estaven al servei d'una finalitat superior: l'enriquiment desbocat de les grans empreses, malgrat l'empobriment massiu de la població. Sense un estat de xoc col·lectiu, mancat de total resistència ciutadana, aquest somni totalitari esdevindria impossible. Els terratrèmols, els tsunamis, els atemptats terroristes, les crisis del deute, els cops d'Estat o els genocidis són escenaris ideals per a la total manipulació. Una vella aspiració dictatorial, la qual, a diferència de la follia comunista, no desperta cap mena d'interès en segons quins columnistes de la dreta. Deu ser que uns morts valen més que els altres. En seguirem parlant.