L'endemà del Dia de Mandela
Nelson Mandela ha esdevingut una icona global de la lluita contra el racisme
El 18 de juliol és l'aniversari de Madiba. L'efemèride ha estat batejada per les Nacions Unides com a Dia Internacional de Nelson Mandela. Enguany, s'ha convidat a què els ciutadans inverteixin 67 minuts en accions que emulin l'expresident sud-africà, atès que ell va dedicar 67 anys de la seva vida a combatre l'apartheid. Malgrat les bones intencions, com bé sabem, moltes d'aquestes jornades són boniques campanyes publicitàries, les quals, malauradament, no solen anar acompanyades de vertaderes transformacions socials. Em queda el dubte de si no són simples cortines de fum, per tapar les enormes desigualtats, que assoten un món que es revela cada dia més cruel. Quan Shakira va ser acusada de plagi pel tema Waka Waka -en realitat és una cançó tradicional camerunesa- algunes veus van criticar la colombiana de tenir la típica arrogància colonialista, que ha caracteritzat el poder blanc en el continent africà, al llarg del segles. No penso que durant el Mundial de Futbol canviés gaire aquesta actitud, des del punt de vista mediàtic. Després de veure la pel·lícula Invictus, per altra banda, em va fer la impressió que s'havia adulterat de manera pamfletària el complex recorregut de Nelson Mandela, a favor d'una visió massa naïf, tant de la seva trajectòria política com de l'evolució del país. És evident que la literatura o el periodisme d'investigació hi aprofundeixen molt més però aquesta no és pas la informació que consumeix massivament la ciutadania. Què s'hi amaga darrere d'aquestes icones globals?
En paraules de l'escriptora canadenca Naomi Klein, a Sud-àfrica, hi va néixer una democràcia encadenada. En realitat, segons la seva investigació, el poder financer segueix en les mateixes mans de sempre, la qual cosa promou una pobresa i segregació similars -i, en alguns casos, pitjors- a les de l'apartheid. Yasmin Sooka, activista sud-africana pels drets humans, sosté que amb la trancisió mai no els van alliberar, simplement, van treure'ls la cadena del coll per posar-los-la als turmells. Malgrat l'admirable lluita de Mandela, doncs, els canvis no van ser prou profunds com per acabar amb la xacra de la violència econòmica. Us convido a què llegiu aquest capítol de La doctrina del xoc, si us voleu fer una idea de què succeeix l'endemà del Dia de Mandela. És poc glamurós, però realista, tanmateix.
El 18 de juliol és l'aniversari de Madiba. L'efemèride ha estat batejada per les Nacions Unides com a Dia Internacional de Nelson Mandela. Enguany, s'ha convidat a què els ciutadans inverteixin 67 minuts en accions que emulin l'expresident sud-africà, atès que ell va dedicar 67 anys de la seva vida a combatre l'apartheid. Malgrat les bones intencions, com bé sabem, moltes d'aquestes jornades són boniques campanyes publicitàries, les quals, malauradament, no solen anar acompanyades de vertaderes transformacions socials. Em queda el dubte de si no són simples cortines de fum, per tapar les enormes desigualtats, que assoten un món que es revela cada dia més cruel. Quan Shakira va ser acusada de plagi pel tema Waka Waka -en realitat és una cançó tradicional camerunesa- algunes veus van criticar la colombiana de tenir la típica arrogància colonialista, que ha caracteritzat el poder blanc en el continent africà, al llarg del segles. No penso que durant el Mundial de Futbol canviés gaire aquesta actitud, des del punt de vista mediàtic. Després de veure la pel·lícula Invictus, per altra banda, em va fer la impressió que s'havia adulterat de manera pamfletària el complex recorregut de Nelson Mandela, a favor d'una visió massa naïf, tant de la seva trajectòria política com de l'evolució del país. És evident que la literatura o el periodisme d'investigació hi aprofundeixen molt més però aquesta no és pas la informació que consumeix massivament la ciutadania. Què s'hi amaga darrere d'aquestes icones globals?
En paraules de l'escriptora canadenca Naomi Klein, a Sud-àfrica, hi va néixer una democràcia encadenada. En realitat, segons la seva investigació, el poder financer segueix en les mateixes mans de sempre, la qual cosa promou una pobresa i segregació similars -i, en alguns casos, pitjors- a les de l'apartheid. Yasmin Sooka, activista sud-africana pels drets humans, sosté que amb la trancisió mai no els van alliberar, simplement, van treure'ls la cadena del coll per posar-los-la als turmells. Malgrat l'admirable lluita de Mandela, doncs, els canvis no van ser prou profunds com per acabar amb la xacra de la violència econòmica. Us convido a què llegiu aquest capítol de La doctrina del xoc, si us voleu fer una idea de què succeeix l'endemà del Dia de Mandela. És poc glamurós, però realista, tanmateix.
Comentaris