Tortures televisades

Sandra Daviú presenta El diario.

Estic satisfeta que la tortura pública generi tanta animadversió entre els defensors de la causa animal i demés ciutadans, fins fa poc despreocupats davant la inadmissible exhibició de crueltat. Aprofito l'avinentesa, ara que la sensibilitat està a flor de pell, per suggeir que es posi punt i final a altres espectacles de sang i fetge, en aquesta ocasió, a éssers humans que decideixen acudir a un plató i ser víctimes de tota mena d'escarnis per part del públic assistent i també dels espectadors asseguts tranquil·lament a casa, amb el comandament a la mà. Cal remarcar l'inestimable paper d'alguns presentadors i/o col·laboradors, sempre amb la banderilla a punt, per clavar-la en el moment oportú, sense que per això els falti el somriure sardònic, pintat als llavis. Les persones torturades poden sofrir greus desestructures familiars i creure, ingènuament, que la televisió els solucionarà algun problema però això no té cap mena d'importància per als organitzadors de la fiesta, que no se senten cridats a desenvolupar tasques socials ni de salut. En altres ocasions, els participants són víctimes dels encierros més depravats que hom pugui arribar a imaginar, en absència de cap mena de compassió visible entre els presents. Proposo, des d'aquest humil racó de la xarxa, una immediata recollida de signatures. Ara que hi som posats, per dignitat humana, aturem el xou de la barbàrie!