Arquitectura i corrupció
Sagrada Família, façana Subirachs
Arran dels coneguts casos de corrupció, hi ha professionals decidits a dir les coses pel seu nom. És el cas de l'arquitecta Beth Galí, que parla sense embuts al Singular Digital. Si cliqueu l'enllaç, llegireu l'entrevista sencera, en la qual fa un repàs del deteriorament progressiu de l'urbanisme a casa nostra. Potser hi haurà sort i algú tindrà l'ocurrència de prendre'n nota. Després de tants anys de silenci còmplice, ve de gust una mica de coratge.
Us en deixo un tastet:
"El TGV ha de passar per sota la Sagrada Família o és massa arriscat?
Arriscat? No! Estaria bé que passés per sota i la tirés a terra. La Sagrada Família que s’està construint ara és un desastre. És una invenció de quatre senyors que diuen que la fan a l’estil Gaudí però és una falsificació. De la mateixa manera que els xinesos falsifiquen bosses i telèfons. L’obra de Gaudí és una molt concreta, el Portal de la Passió. Així que el TGV podria ensorrar la part nova, la de Gaudí no, és clar. S’havia d’haver deixat com estava."
Comentaris
Ha dit de debò "tots sabem que els concursos públics estan prèviament adjudicats"?
T'asseguro que venint de la Beth Galí causa una certa hilaritat.
Guaita si no què es diu d'ella a l'exposició Barcelona-Madrid. 40 anys d'acció veïnal, organitzada conjuntament per les federacions d'associacions de veïns de Barcelona i Madrid. Es tracta del projecte de creació del parc de l'Escorxador (avui parc Joan Miró), una antiga reclamació veïnal de finals del anys 70:
"1981: L'Ajuntament ignora els 40 participants al concurs d'idees reclamat per l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample i organitzat pel Col·legi d'Arquitectes. Entre acusacions de "tongo", un segon concurs adjudica el projecte de parc a Beth Galí, dona del delegat d'Urbanisme de l'Ajuntament, Oriol Bohigas"
Quan he llegit això de què "la ciutat judicial, que set o vuit edificis recaiguin sobre el mateix arquitecte, ho trobo una falta d’ètica total, quan es podia haver donat molt joc amb altres professionals catalans", ja he caigut de la cadira! Gràcies a Déu que no he pres mal!
Perquè, per tal que te'n puguis fer una idea, el del parc de l'Escorxador no era un projecte qualsevol. Es tractava de la reforma de 6 hectàrees al bell mig de Barcelona i va ser un del projectes més importants, en volada i pressupost, de la Barcelona d'aquella època (et parlo de cinc anys abans que ens concedissin els Jocs Olímpics: projectes com aquest no sovintejaven pas). I sí, l'Ajuntament l'hi va encarregar a una sola firma d'arquitectes.
I és encara més curiós perquè l'any que li van concedir el projecte (1982) Beth Galí tot just acabava d'obtenir el titol d'arquitecta, o sigui que poca experiència podia acreditar. En aquell concurs va passar per davant d'arquitectes amb molta més solera, entre ells en Ricardo Bofill, que venia fent d'arquitecte des del 1963, i que ja havia dut a terme projectes de volada pertot Espanya i França.
Si jutgem pels fets, juraria que sí que deu parlar amb perfectíssim coneixement de causa ;-) Pensa que en el món de l'arquitectura, a on encàrrecs d'aquesta mena són escassos (i sobretot, ehem, si t'acabes de llicenciar aquell mateix any...) un projecte com el del parc de l'Escorxador et catapulta la carrera: et col·loca definitívament dins una certa categoria.
I en un país a on la majoria d'arquitectes titolats no tindrà mai l'oportunitat de signar cap projecte (és trist però és així), aquesta manera d'atorgar encàrrecs és un tema que clama al cel -- més i tot tenint en compte que es va produir amb el primer Ajuntament democràtic! I que a més tingui la cara de sortir a un mitjà dient el que ha dit, ja et parla d'un cert nivell moral...
La qual cosa em permet enllaçar amb el el tema de la Sagrada Família. Això ha esdevingut una cause célèbre d'una certa progressia barcelonina, molt arrenglerada, precisament, a l'entorn de l'Oriol Bohigas, marit de la Beth Galí, el qual ha arribat a liderar manifestacions anti-Subirachs davant la façana del temple (cap problema, aquest és un país lliure).
És un grupet de gent molt donat a la boutade i que m'ensumo que manté un cert xup-xup de protagonisme precisament a còpia de deixar anar estirabots contra l'obra (sense anar més lluny, Clara, tu mateixa hi has caigut de quatre grapes, tot reproduint la gracieta de la Beth Galí al teu blog).
El problema és que, després del que hem vist referent a l'Escorxador, no es pot pas reclamar una posició moral des de la qual jutjar l'obra arquitectònica/artística dels altres.
No sé pas si m'explico...
A partir d'aquí qualsevol opinió sobre la continuació de la Sagrada Família entra dins del reialme del gust. Et pot agradar o no, depenent del gust que tinguis i dels postul·lats estètics dels quals parteixis. Jo, per exemple, crec que en Subirachs és un esculptor que ha dut a terme una quantitat inusitadament alta d'estatuària pública a Barcelona i per això pot semblar que moltes parts de la ciutat estan empastifades amb la seva obra. Ara: jo trobo que a la Sagrada Família hi ha provat una cosa diferent i coherent. I insisteixo: és un tema purament de gustos.
Tingueu en compte, a més, que la Sagrada Famíla és una catedral (no pas en el sentit tècnic de la paraula, però sí en la magnitud de l'edifici) i, per tant, és l'obra de més d'una generació. El mateix Gaudí ho tenia perfectament assumit i no es va fer mai cap il·lusió al respecte: és a dir, no tenia cap sentit de 'propietat' sobre el resultat final del temple perquè va entendre que la Sagrada Família ni tan sols 'cobriria aigües' en vida seva. Per tant, va traçar línies mestres entenent perfectament que uns altres ja hi omplirien els detalls.
Per tant no es pot jutjar l'actual obra de la Sagrada Família com una 'traició' a Gaudí, de la mateixa manera que no es pot jutjar el resultat final del Duomo, de la catedral de Barcelona o de Notre Dame de París com una traïció als seus arquitectes originals: es tracta d'obres el concepte de les quals va més enllà d'un sol artista i, fins i tot, més enllà d'una sola generació d'artistes.
PD. Escolteu, he vist que no han sortit activats els enllaços que hi havia inclòs (nomès perquè tingueu constància de la legitimitat de les fonts):
- El de l'exposició del parc de l'Escorxador és aquest: http://bit.ly/9JOsQ6
- També va sortir al Quadern d'El País:
http://bit.ly/cNqZQi
(El Francesc Arroyo és un periodista molt veterà de la informació local barcelonina)
- L'any de llicenciatura de la Beth Galí és aquí:
http://bit.ly/9qisLt
No sóc partidària d'alimentar "vaques sagrades" (de cap signe) i penso que és molt positiu i saludable que existeixin debats crítics al voltant de les ciutats i la manera com evolucionen, ben sovint al marge dels gustos i les necessitats de les persones que hi viuen...
Si no hi havia plànols què s'havia de fer? jo crec que s'ha fet bé. O sigui distingir bé el que és nou amb el que és vell. Es veu de seguida, com es noten perfectament els diferents estils de moltíssimes catedrals. Poques es van fer seguint fidelment un sol estil.
Per tant, jo sóc partidari d'acabr-la i fer passar el metro pel costat com ara és un perill com molt bé ho han fet notar persones molt enteses.
Si t'estudies una mica la simbologia de l'obra de Subirachs a la Sagrada Família, en sortiràs sorpresa. T'ho asseguro: és brutal.