Maneres de veure un elefant

Foto: Andrés Serrano pel New York Times

Quan es parla de tractaments psicològics, és fàcil embrancar-se en discussions teòriques, sobre si aquest o aquell marc de coneixement és el més adequat, des del punt de vista científic. La pràctica clínica té un taló d'Aquil·les important, en aquest aspecte. Encara no es tenen prou en compte els avenços en el camp de la investigació, que no són pocs, a l'hora d'aplicar els diferents tractaments, de manera que hi ha un esvoranc important -i preocupant- entre recerca i praxi. Alguns psicòlegs no es prenen la molèstia de reciclar-se i estan ancorats en pràctiques de principis del segle XX, absolutament desfasades, avui en dia. Els pacients, per altra banda, tampoc coneixen quins tractaments poden demanar, en funció del trastorn que pateixen, ni si són atesos correctament pel professional de torn. Al costat del rigor, penso que és igualment important tenir una actitud flexible i oberta a les propostes de les diferents escoles, si aquestes treballen amb professionalitat; un consell que, al meu entendre, també es podria traslladar al diàleg amb les altres disciplines científiques. En aquest sentit, recordo la coneguda paràbola de l'elefant, amb tots aquells cecs, mirant de descriure l'animal. Uns hi veien la trompa, els altres les orelles... Qui pot ser, doncs, tan pretensiós com per voler esgotar la complexa realitat, des d'un únic punt de vista?