La meva vida. Capítol quart.


A la vida, quan menys t'ho esperes, sorgeix un raig de llum


Estimats, vaig deixar-vos amb la notícia de l’espera de la nostra filla, la princesa Sol. Aquesta nova, fou el primer raig de llum que albirava, després d’una tenebrosa agonia. No és difícil, doncs, que endevineu el motiu del seu nom. En saber que creixia un ésser dins meu, vaig saber-me menys sola i desemparada, com si algú m’hagués enviat una espurna de continuïtat, quan més la necessitava. Les incessants preguntes sobre la tràgica decisió del pare, malgrat no desaparèixer, ja no m’atenellaven el pensament. S’obria pas una vida, que demanava la meva atenció. Em revenia una altra pregunta, com un vent tebi, que m’embolcallava suaument i m’ajudava a continuar. Veuria, en la careta del nadó, el rostre de la mare?

Em vaig imposar menjar cada dia, ni que fos un petit mos, per recuperar-me i poder donar a llum sense complicacions innecessàries. Havia de fer grans esforços, no ho negaré, però comptava amb l’ajuda inestimable de la meva nova família, que mai no em va abandonar.

Quant al reialme, les coses empitjoraven, cada dia que passava. Els núvols de pluja semblaven els únics companys fidels, en aquella interminable travessia. A Palau, hi regnava un clima de falsa calma, d’incerta quietud. Una ombra densa i angoixant, gairebé palpable, seguia els nostres passos, de l’alba fins a l’aurora. Malgrat la privilegiada situació de què gaudíem, el menjar era més aviat escadusser, molts lacais van haver de ser acomiadats, així com algunes cuineres i jardiners, que abans trobava per tots els racons, ocupant-se del més petit detall. No quedava ni rastre de pells, sedes, velluts o fragàncies aromàtiques. L’or i la plata van ser reemplaçats per barats metalls i els viatges a reialmes llunyans es van reduir als desplaçaments imprescindibles de la reina, que responien a raons polítiques. Els capricis i els luxes havien desaparegut, per donar pas a una vida monòtona i austera.

Els reis i el Príncepblau, no obstant, es sentien més tranquils per la meva incipient recuperació i treballaven sense descans, tot rumiant sortides per aquell drama col·lectiu, que també els afectava -sobretot tenint en compte l’anhelada descendència, que es trobava en camí-. Un cop reunits els erudits més ben reputats, van acordar que tirarien endavant els seus plans, per sortir d’aquell pregon forat. Com que coneixien l’experiència dels infortunats reialmes hispànics, sabien del cert que, si es quedaven de braços caiguts, ens precipitaríem definitivament cap a l’abisme.

El rei va crear una moneda pròpia, al mateix temps, abaixà les recaptacions a la pagesia i als artesans, que es trobaven ofegats pels deutes, incapaços de prosseguir amb la seva activitat. La reina es va encarregar que ningú no es quedés deambulant pels boscos ni patís fam. Va procurar tirar endavant mesures bàsiques de salubritat, per evitar que les epidèmies s’extenguessin i creixés la misèria. El Príncepblau es va dedicar en cos i ànima a reconvertir casalots abandonats en magatzems de llibres, repartits arreu, on els savis hi podrien ensenyar els infants a llegir i escriure. En la mesura que vaig poder, jo em vaig fer càrrec novament de les recaptacions i de controlar aquelles mans llargues, que sempre broten per algun lloc, encara més en temps difícils!

Així fou, amics estimats, com es va fer bona la dita que qui dia passa, any empeny; una nit de trons i llamps, enmig de la més furiosa de les tempestes, nasqué la princesa Sol. En el seu rostre, tal com havia imaginat tantes vegades, hi vaig endevinar les dolces faccions de la mare. L’endemà, apareixien les primeres clarianes.

Us abandono, no sense recança, per atendre les meves inajornables ocupacions. Fins la propera entrega d’aquestes modestes memòries, estigueu amb pau i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs

Comentaris

Traducció del blog