La meva vida. Capítol segon.


A partir d'aquest moment, la meva vida va fer un gir de 180 graus


Ara que tinc una estona de calma, torno a plantar-me davant del pupitre de la meva cambra -una que vaig manar construir per a mi sola, per evitar interrupcions- per explicar-vos, tal com us vaig anunciar, els fets que es van esdevenir, un cop vaig ésser casada amb el Príncepblau. La cerimònia nupcial va ser un dels episodis més bonics de la meva vida, quan ho recordo, només veig imatges lluminoses i acolorides, que m’omplen de felicitat . Em ve al pensament la cara de felicitat del Príncepblau i també la del meu pare – ¡qui podia sospitar el fosc episodi que hauria de viure llunes més tard, pobre home!-.

Perdoneu-me, em vénen llàgrimes als ulls… això d’escriure les memòries serà més emotiu del que pensava…

De bon començament, la vida a Palau va resultar un xic tensa. No pas pel príncep, que feia tot el que podia per fer-me sentir còmode, sinó pels meus sogres, els reis. El tracte que em dispensaven era cordial, però distant, tanmateix. Encara que ho dissimulaven, m’adonava que estaven profundament decebuts. No veien en mi la mena de princesa que haurien volgut pel seu fill, una persona de qualitats tan notòries. Sense els vestits de festa, jo només era una mossa poc refinada, amb les mans endurides pel treball. M’assemblava poc a les dames de la noblesa, que tan sovint havien freqüentat els balls a Palau. Secretament, els reis pensaven que el Príncepblau havia fet una mala tria i temien pel seu futur. No obstant això, vaig procurar guanyar-me la seva confiança i estimació, fins que un fet determinat va canviar el rumb dels esdeveniments.

Acostumada com estava a supervisar d’amagat els comptes de la hisenda del meu pare, cada cop més confusos, vaig demanar al Príncepblau si podia ocupar-me dels números de Palau. Pensareu que és una pretensió una mica desmesurada, per a una nouvinguda, però les ànsies d’ajudar van ser més fortes que la prudència. La feina comportava administrar els diners recaptats a tot el regne i vetllar perquè s’invertissin amb seny. El rei va concedir-me el càrrec a contracor, només per fer feliç el seu fill.

Permeteu-me que fagi un punt i a part, per evitar malentesos. El nostre rei és un home bondadós i avançat al seu temps. Té un tracte just amb els vilatans perquè pensa que un país no pot ser pròsper, si els habitants pateixen per si l’endemà es podran endur un bocí de pa a la boca. Quant a la reina, és una dona influent, que s’encarrega principalment de mantenir bones relacions amb els regnes veïns. Tots dos s’han guanyat la sincera estimació de tothom. Puc assegurar que la majoria de cavallers, nobles i plebeus celebren la seva presència, sense falses adulacions, un fet ben rar en els entorns de Palau. No els passa pas com a aquell emperador, que té per costum caminar despullat pel carrer, mentre li riuen la gràcia!

No em vull despistar. El cert és que, ben aviat, vaig notar que hi havia alguna cosa tèrbola en l’afer de les recaptacions. Després de fer un seguit d’investigacions, amb l’ajut d’un estol de coloms, vaig descobrir que tres marquesos i dos ducs, responsables de recollir els diners a la pagesia, es quedaven d’amagat centenars de milers de monedes, fet que empobria considerablement les arques del Palau, així com l’estat de conservació de la vila. Tant bon punt vaig tenir proves fefaents de l’engany, vaig presentar-me davant del rei i la reina, en companyia del príncep, per posar-los al corrent de la injúria. Els monarques es van sentir profundament ultratjats, no només per robatori sinó per la confiança que havien dipositat en unes persones que els havien traït vilment, a la primera de canvi. A partir d’aquell precís moment, sé del cert que alguna cosa va canviar en el cor dels meus sogres. Des d’aleshores, la princesa Ventafocs va ser una més de la família. I això, per a mi, és clar, va ser com tornar a gaudir de la llar que havia perdut.

Durant els dies que van seguir, la vida a Palau va ser plàcida, les estacions transcorrien melindroses fins que, un bon dia, el pregoner reial em va fer coneixedora de la terrible situació per la qual travessava el meu pare...
Estimats amics, m’haig d’aturar perquè sento que tot això em supera. Necessito certa calma per explicar el que va venir a continuació… D’aquí uns quants dies, quan recobri la serenitat que perdo amb els records, reprendré novament la meva història. Espero que tingueu paciència i us conserveu amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
No ens facis esperar masa, dona... En fi, trobo que dóna molt de sí això de la "mirada adulta". Fa uns anys vaig veure els contes per a infants políticament correctes, però era una altra mena de mirada. Aquesta és molt interessant i fa venir una pila d'idees. Ara estava pensant en Els tres porquets.
Doncs mira, si t'animes, ja ho saps, una mirada adulta als tres porquets podria ser la mar d'interessant. És una cosa que m'ha intrigat sempre, què li va passar a tal o qual personatge, un cop acabat el conte? És fàcil fabular...
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Traducció del blog