Gràcies, senyora Highsmith



Estic bastant convençuda que el periodista Ramon Colom té certes propietats sedants. Tant és així, que sento la temptació de proposar-lo com a teràpia alternativa per a superar l'insomni. És barat, eficaç i, sobretot, no té efectes secundaris. Si de cas, pots anar-te'n a dormir una mica més informada, la qual cosa, en principi, no hauria de ser perjudicial. Ahir a la nit, abans que les parpelles deixessin d'obeir les meves ordres, vaig escoltar les impagables reflexions de Patricia Highsmith (mireu aquí, a partir del minut 4.).

Ah! Quants records! No sé per quin motiu van caure a les meves mans, els seus llibres, quan era adolescent. Crec recordar que els regalaven en el suplement dominical d'algun diari. El beneït avorriment estival em va acompanyar per les pàgines d'A pleno sol , on hi vaig conèixer l'obscur Tom Ripley, un ésser amoral i ambiciós. Assassí ocasional. El lector hauria d'odiar-lo però, tanmateix, secretament, desitja que se'n surti i que ningú no li posi traves (endavant Tom Ripley...). Vet aquí una part de tu mateixa, que no acaba d'agradar-te i que descobreixes amb inquietud. Encara no he tingut ocasió de veure la pel·lícula que protagonitza Alain Delon, però si la desafortunada versió amb Matt Damon; i Jude Law, a la pell del lluminós Dickie Greenleaf...

Quan ahir vaig retrobar-me amb Patricia Highsmith, doncs, vaig tenir l'oportunitat de donar-li les gràcies. Mil gràcies!


Comentaris

Traducció del blog