La meva vida. Capítol cinquè.

En els entorns de Palau, hi ha certes coses que no estan ben vistes

Torno a estar amb vosaltres, disposada a continuar amb el relat. Arran del naixement de la nena, les coses van canviar substancialment. Mai no deixa de sorprendre’m la metamorfosi constant que és la vida. Una princesa acaba fent coses que mai abans no hauria sospitat!. Si hagués de començar aquest capítol d’alguna manera, ho faria apagant la flama d’algunes espelmes, perquè el que us haig de contar a continuació, amics estimats, té caràcter de confessió. Us demano, doncs, que aquests secrets que vindran, quedin entre nosaltres. D’altra manera, la vida a Palau esdevindria un infern.

Com sabeu, em trobava encara convalescent, el reialme amb prou feines es despertava tímidament d’una llarga letargia. La feina se’m multiplicava. Els números -la meva gran passió- van passar a un segon terme, perquè les necessitats d’un nadó requereixen d’atenció constant. El Príncepblau estava tan ocupat a les escoles, que havia de ser jo, principalment, qui es fes càrrec de la princesa Sol (cosa que em provocava una irritació considerable). Per altra banda, la nostra activitat carnal havia tornat al seu ritme habitual. El plaer que experimentava, anava unit a una preocupació, que em rondava pel cap, com un borinot insistent (tornaré a quedar en estat de gravidesa?)

En aquells dies, alguns clergues ancians visitaven els monarques. Més de que ja era habitual. Els inflaven el cap amb les seves interminables lletanies. Els reis n’eren devots però a mi, si us haig de ser sincera, em semblava que ficaven el nas allà on ningú els ho demanava. En una ocasió, vaig sentir com asseguraven als reis i al Príncepblau que les dames que es negaven a acceptar l’arribada dels fills que els enviava l’Altíssim, cremarien per tota l'eternitat en el foc infernal. Per la meva part, com que no volia crear un conflicte d’opinions, vaig romandre en silenci. Ja ho sabeu, eren altres temps. Aquell capvespre, a la nostra cambra, quan la princesa Sol ja dormia, em vaig adreçar al Príncepblau, com aquell qui no vol la cosa…

-Si poguessis escollir un nombre de fills que ens enviés el destí, quin triaries…?

-Estimada, això no pot ser…

-Ja ho sé, estimat, és un suposar… Quants…?

-La pricesa Sol omple la meva vida…

-Si, estimat, la meva també…

-Doncs, en el cas que el destí no ens portés més infants… no passaria res, oi?

-No, és clar que no…

Vaig passar la nit en blanc. Recordava les paraules d’una princesa russa, que va visitar Palau, unes llunes enrere. Em va confessar que havia ajudat una fetillera de la seva terra a instal·lar-se en els boscos del nostre reialme, perquè fugia d’unes terribles persecucions. Era coneguda per unes pocions, que ella mateixa havia pres d’amagat, que interrompien el cicle fèrtil a voluntat. Vaig entendre que, en aquesta vida, hi ha certes coses que una princesa ha de fer tota sola.

L’endemà, en companyia del meu colom missatger, amb el pretext que necesitava una mica d’aire fresc, vaig sortir de Palau, per primera vegada, en molt de temps. Em vaig endinsar en la foscor de la boscúria, decidida a trobar la misteriosa fetillera. Vaig passar una por terrible però no va ser difícil localitzar-la. En trucar la porta de la seva cabana, una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Em va obrir una anciana d’ulls severs i bondadosos. No van caldre explicacions. Em va allargà la mà, arrugada com una pansa, per entregar-me dues bossetes:

-Us poso, en una mà, un verí mortífer i, a l’altra, una pols màgica per regular la fertilitat. El vostre cor és savi i les sabrà utilitzar.

Portava un grapat de monedes, que havia guanyat gràcies al meu treball. Estava espantada pel bescanvi que em proposaria, doncs havia sentit que una princesa aquàtica havia hagut d'entregar la seva captivadora veu, en un d'aquests tractes. Però la fetillera no em va demanar res. Abans que pogués contestar, ja havia tancat la porta.

El verí, de color blanc, vaig guardar-lo a la butxaca dreta del vestit. La pols màgica, de color rosat, a l’esquerra. Tota tremolosa, vaig emprendre el camí de retorn, espantada d’aquell misteri. Vaig amagar el secret més ben guardat -donar la mort i deixar de donar vida- sota una rajola de la cambra matrimonial, a l’espera del que pogués venir.

Si hagués de tornar enrere, amics estimats, faria exactament el mateix però, com a tantes princeses, la vergonya i la culpa encara m’acompanyen.

Fins la propera entrega, romaneu amb silenci i conserveu-vos en salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs.