La meva vida. Capítol primer.

Aquesta sóc jo, amb només catorze anys.

M’adreço a vosaltres, estimats lectors i amics, perquè, després de tants anys callada, sento que mereixeu una explicació. Algunes iniciatives institucionals, decidides a reescriure la meva vida, m’han empès definitivament a trencar aquest llarg silenci. Charles Perrault, l’adulador cortesà més retorçat que he conegut, també va potinejar la història, en el seu moment, i em vaig haver d’empassar les paraules. I les llàgrimes. Eren altres temps. De fet, encara no he paït que la seva herència tingués més força que la dels meus amics, els germans Grimm, que anys més tard van intentar rescabalar-me de tanta infàmia. Perrault em va convertir en la fleuma que mai no vaig ser. Quant a les successives versions, bé, què us haig de dir. No vull ni esmentar aquella factoria de les Amèriques, que té el fundador congelat, vés a saber on. També hi ha un segon motiu, que m’ha conduït a parlar: el sofriment del meu marit, el Príncepblau. Ell no m’ho ha dit, perquè no vol que sofreixi, però sé que també ha plorat en silenci, per moltes coses que s’han dit, que són rotundament falses. Sé positivament què esteu pensant: no tots els prínceps són el que semblen, però jo us dic que no es pot posar tothom dins del mateix sac. Ell s’ha sentit ofès per la crítica mordaç, fruit del desconeixement i de l’enveja més rància. Ara sento que l’haig de defensar perquè és d’una manera que s’estima més callar, abans que entrar en conflicte amb qualsevol desaprensiu.

Les meves bones amigues, la Blancaneus i la Bella Dorment, tot s’ha de dir, no han tingut bones experiències amb el matrimoni (la primera va trobar el marit al llit, amb un lacai, i en el segon cas, va ser ella qui va fugir amb la cuinera, cansada dels numerets de gelosia del príncep). Això últim que quedi entre nosaltres, totes dues necessiten discreció. Em consta que tres companyies de teatre s’han interessat per les seves intimitats i elles sempre han declinat les ofertes que els han plogut. Perdoneu-me, no sé perquè me’n vaig per les branques, amb aquestes tafaneries, sempre em passa el mateix. Començo en un punt i després perdo el fil. Us deia que volia explicar la meva història i ho faré començant pel final. Pel final del conte, vull dir.

Quan vaig conèixer el Príncepblau, vaig sentir una alliberació infinita. Després de la mort de la mare i amb aquelles tres rondant per casa, tot eren angúnies. El pare sempre era fora, ocupat en els negocis de mercader i jo em passava el dia treballant com una mula. Amunt i avall. Que si galledes, que si escombres, que si fogons. Cuina que cuinaràs i frega que fregaràs. Per més inri, ja ho sabeu, havia de suportar mofes constants i altres situacions que m’estimo més no recordar. Torno al final. El moment de la sabata va ser too much. Hauríeu d’haver vist la cara de les tres bèsties!
Haig de confessar que, encara que el Príncepblau estava molt enamorat, per a mi, el fet de conèixe’l va ser més aviat una manera de fugir. Tampoc ho vaig fer a la babalà, no us penseu, que la mare em va ensenyar a ser una noia llesta i el pare també, a la seva manera. De seguida vaig veure que el Príncepblau era un bon jan. Un cop casats, l’amor va anar sorgint a poc a poc, no va ser gens difícil.

Em perdonareu que tanqui aquí el primer capítol, tinc molta feina endarrerida a Palau. Faré enviar aquestes línies pel meu fidel colom missatger. Sortosament, el trànsit de coloms ha millorat molt en els darrers anys i serà fàcil que ens comuniquem. De seguida que en tingui ocasió, tornaré a agafar paper i ploma per explicar-vos què ha passat amb aquest mosaic d’alegries i desgràcies que ha estat la meva vida. Fins llavors, estimats.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs